Després de la tranquil·litat del nord hem arribat a l’antiga capital, Luang Prabang, on els francesos van deixar la seva emprenta. La ciutat és molt bonica, han sabut conservar-la i treure’n tot el suc, sobretot perquè va ser declarada patrimoni de la humanitat per part de l’UNESCO.

A l’arribar vam anar a veure la posta de sol des d’un turonet que permet veure el riu Mekong i el riu Namkhan que envolten bona part de la ciutat… molt maco però PLE PLE PLE PLE de “falangs” (turistes/blancs en idioma Lao). “Falang” deriva de “francès” segons ens van explicar.

Les cases colonials serveixen d’hotels i alguns bars a l’estil francés (serveixen cafés i croissants!), tot a l’estil d’èpoques passades amb tot el comfort d’ara: electricitat, internet i televisió.

Hem vist sobretot famílies i grups de jubilats, el què ens fa pensar en una recolonització de Laos per part del francesos. Molts cartells de projectes de desenvolupament, bancs i fins i tot correus estan escrits en francès…

També hi ha força americans… que són molt sorollosos i, en general, poc respectuosos amb la cultura local que requereix parlar fluixet i no ensenyar gaire carn (pit, cuixa, etc.). Alguns d’ells van embenats a les cames i/o braços, sembla que fer tubbing a Vang Vien quan van tot borratxos té les seves conseqüències. No pensem passar per Vang Vieng tot i que ens han dit que els voltants són molt macos per anar-hi en bici.

Luang Prabang viu pel i del turisme. No hem vist gaires laosians que visquin aquí i no es dediquin al turisme d’alguna manera o altre. Per primer cop a Laos ens hem sentit avassallats i una mica estafats pel negoci del turisme en algun moment.

Nosaltres, tot i que vam intentar escapar una mica dels tours i grups, vam acabar anant al mateixos llocs turístics (Must see! Must do!) de la zona: cascades i coves. Un dia vam llogar una moto i vam anar a visitar un parell de cascades, Tad Se i Kuang Si, on et pots fer un bany refrescant. Ho tenen tot molt ben muntat i s’hi poden fer tot tipus d’activitats, des de kayak pel riu, fins muntar en un elefant o tirar-te en tirolina… això si, cal passar per caixa per aparcar, entrar a les cascades, etc.

L’endemà vam anar a les coves de Pak Ou, al costat del riu Mekong i conegudes per la gran quantitat d’estatues de budes que hi ha dins. Tot i que és més curiós que espectacular, es pot disfrutar d’un trajecte pel Mekong amb barca i veure com els laosians veneren els seus budes amb aquesta mena de temple dins d’una cova.

Una altra de les “activitats” que es pot fer a Luang Prabang és llevar-se ben d’hora al matí (a les 05:30am) per veure com els monjos budistes surten dels nombrosos temples per recollir les donacions de menjar que la gent els ofereix (sembla que no poden cuinar). Tot i ser una cerimònia ha acabat sent una activitat turística on hi ha més estrangers que gent local i devota. Alguns turistes fins i tot paguen per tenir un lloc i donar menjar al monjos.

La majoria dels monjos són joves d’àrees rurals que decideixen, o les famílies els envien, fer-se monjos per poder tenir allotjament i educació. Molts d’ells aconsegueixen continuar els estudis i deixen els temples quan tenen uns 20 anys.

En certa manera ens recorda una mica a Bangkok (a molt petita escala) i potser, d’aquí uns anys això estarà encara més ple de tursites i semblarà un parc temàtic de temples budistes.

Multiplay a Luang Prabang

Vam tenir la sort de trobar-nos amb una noia catalana (Anna) a la barca de baixada cap a Luang Prabang. Ella hi havia passat 20 dies (és una ciutat que enganxa!) i ens va recomenar on allotjar-nos per uns 4€ la nit. També coneixia a monjos i gràcies a això vam poder fer-los una petita projecció de “Chicken Run” que va funcionar força bé.

Per acabar ens vam apuntar ambl’Anna i l’Humberto (un mexicà) a fer una cervesa amb el Tiki, un ex-monjo que ara esta estudiant dret i treballant a una agència de viatges. Va ser interessant xerrar amb un noi d’una tribu de la regió que va ser enviat a un temple de Luang Prabang com a monjo. La vida fora del temple és molt complicada diu! :)