Després de tres dies intensos a Fernando de Noronha tornàvem a la civilització i el bullici de la ciutat de Recife, preparats per començar la nostra travessia cap al nord resseguint la costa. Vam tenir 2 sorpreses una positiva i una negativa.

La positiva va ser que per SMS ens vam assabentar que l’Aline ja havia tingut al nen! L’estrés del carnaval havia accelerat les coses. FELICITATS PARES!

La negativa va ser que tots els busos per anar cap a Fortaleza estaven plens fins l’endemà a la tarda i vam haver de fer nit a Recife de nou.

Sort de l’Aleks que ens va organitzar una solució d’emergència i vam passar la nit de dissabte a casa la Juliana, un couchsurfing improvissat :) I amb ells vam passar un diumenge a Recife, tranquil i mandròs com un diumenge qualsevol. Vam aprofitar per posar-nos al dia amb el blog (els posts de Carnaval i Noronha) i vam disfrutar d’un dinar al mercat de Boa Vista, al casc antic. Moltes gràcies de nou per fer-nos sentir com a casa!

Cap a Jericoacoara

Al vespre, per fi, començàvem la ruta, aquest cop sense l’ajuda de l’Aline o l’Aleks que ens havíen cuidat i guiat per tot arreu fins ara. Ens esperàven 12 hores de bus cap a Fortaleza on arribaríem l’endamà al matí. Pels qui pensin viatjar en bus per Brazil que agafin roba d’abric, tota la que portin a la motxilla perquè fa fred! Nosaltres vam acabar embolicats amb el sac de dormir. Es coneixen algunes històries (més o menys recents) de busos nocturns per la zona nordest que han estat assaltats, però nosaltres no vam tenir cap problema que no fos el fred.

Arribats a Fortaleza el temps no acompanyava gaire i com que no ens venia gaire de gust una ciutat gran vam comprar el següent tram de bus que sortia aquella mateixa tarda. Així que vam aprofitar el matí per passejar pel centre i vam estar contents de tenir ja els bitllets per sortir d’allà. La visita va ser profitosa per comprar (en un xino, clar) un parell de coses que ens feien falta.

D’allà vam sortir cap a Jijoca, unes 4 hores de viatge. Aquí algú amb mala idea va fotre una pedra al bus i va trencar el vidre del darrere. Ningú va prendre mal i els empleats del bus tampoc li van donar major importància. Per arribar al destí final calia canviar de transport i agafar una mena de camió/jardinera adaptat per passatgers i passar per les dunes. A les 22 de la nit vam arribar finalment a Jericoacoara, la meca dels esports de vent al mar (windsurf, kitesurf, etc…). D’aquelles casualitats viatgeres d’anar sense reserves, vam acabar en una pousada d’una noia de Barcelona que feia 5 anys que estava instal·lada a Jeri (nom abreviat i més fàcil de pronunciar). Vam estar un parell de dies tranquils i descansant, pendents de la pluja, a la Pousada Capim Santos, un lloc petitó de 6 o 7 habitacions, un jardinet amb hamaques on de tant en tant algú fumava algun porret, i l’esmorzar del Carlos que ens encantava.

A part dels esports, la gent també ve aquí per anar a les dunes i fer un banyet a les llacunes (Laguna Azul i la Laguna Paraíso) , llacs naturals d’aigua dolça enmig de les dunes creats per les pluges. Al matí va sortir el sol i vam poder gaudir de les llacunes però al camí de tornada ens va enganxar la pluja de la tarda i vam arribar ben xops a la pousada.

El poble de Jeri és curiós en si mateix, per estar davant la platja i les dunes (ideal una duna gegant on tothom va a veure el “Por do sol” o posta de sol), tenir els carrers de sorra i poder caminar descalç per tot arreu. Tot i això ens va semblar una mica artificial, creat pels turistes i un ambient massa hippie-enrolltat del surferos varis… sort que no era temporada alta.

Cap a Parnaíba i Atins

Anem seguint les dunes. Vam sortir en jeep des de Jeri cap a Camocin amb un noi brasiler de mare coreana instal·lat als EEUU, i el Giovanni i la Claudia, una parella de Nàpols amb qui continuaríem el viatge més endavant. Un trajecte curiós i amb uns paisatges impressionants, sort que no plovia!

A Camocín fem una parada abans de canviar de transport i seguir cap a Parnaíba. Res millor que un suc natural al mercat del poble per després d’estar enxovats en una furgo durant 3 o 4 hores. Com en altres llocs, aquests trajectes ens serveixen per descobrir pobles o zones rurals que d’altres maneres no veuríem. Al ser migdia i caure un sol de justícia, al carrer només hi havia la gent que esperava poder pujar a la furgo sota l’ombra algun arbre. Semblaven pobles petits, com aturats en el temps, on vam veure que a la plaça del poble hi havia bancs o cadires ubicats cap a un altar de fusta amb una caixa que guardava un televisor.

A Parnaíba arribem a mitja tarda i descansem a la pousada per organitzar una excursió pel Delta o la continuació del trajecte amb el Giovanni i la Clàudia, amb qui sembla que ens avenim prou i compartim experiències viatgeres.

Per agafar forces pel següent dia, fem un bon sopar de crancs, típics de la zona, i un arròs (a la grega) que ningú sabia què era exactament. L’endemà a les 7 del matí ja estem llestos per pujar al barco que ens passejaria pel Delta del Parnaíba, fins a Tutoia. Unes 5 horetes de relax enmig del delta contemplant fauna i flora amb una parada inclosa per fer un banyet a l’Illa Canarias… un troç de platja i duna tot per nosaltres! (mireu les fotos que fan enveja!)

Un cop a Tutoia i veient el panorama decidim continuar el trajecte directament, sense fer nit allà, i arribar-nos fins a Caburé en el jeep que ja ens esperava. Més poblets tropicals i cap a les dunes! Vorejant el mar i escapant de les pluges que ens perseguient per darrera, vam poder veure els Petits Llençois, un tastet del que ens esperava els propers dies, i finalment vam arribar a Caburé, final de trajecte… o no! Ja posats, i per rematar la jornada, agafem un barco, bé canoa, per travessar el riu i que ens deixi, ara sí, a Atins, per passar la nit i descansar.

Llençois Maranhenses

Atins és un poble ben petit, 4 cases, també amb carrers de sorra. És impossible intentar netejar-te els peus o no entrar sorra dins de casa. Allà ens vam quedar a la Pousada de Rita, que t’acull com un més de la família, això sí, pagant i sense poder regatejar. No sabem si pel cansament i la gana, però vam sopar de meravella al Restaurant do Irmao, un peix a la brasa i un a la llet de coco…ja teníem ganes de peix!

A Atins, després d’un bon esmorzar amb tapioca i suc natural d’una fruita tropical que no recordem el nom, muntem l’excursió cap a Llençois, molt aprop d’Atins.

Com que volíem estar ben aprop de les dunes vam fer les motxilles de nou i les vam deixar a Canto d’Atins (literalment al mig del no res), a la pousada i restaurant de Luzia, just a l’entrada de les dunes. Allà hem passat un cap de setmana de relax (amb poca electricitat, sense internet, bany al pati i dutxa freda), passejant per les dunes (de dia i de nit) i algun banyito a les llacunes que tenien aigua (la millor època és de maig a agost) i dormint o llegint a les hamaques. Ah, i també menjant… molts turístes arriben fins aquí només per provar els famosos camaraos (gambes) de la la Luzia, i és que realment val molt la pena passar-hi.