Arribats a Phongsaly i rondar una mica pels carrers antics del poble, bé ciutat perquè és la capital del departament, vam contractar una excursió amb l’oficina de turisme. Part del què es paga és pel guia i l’altra part va directament a la gent dels pobles que es visiten o acullen els turistes.

Nosaltres vam agafar una sortida de dos dies i vam fer un grup amb una parella de suïssos (Martin i Nadine) i un alemany (Mathias) que vam conèixer al barco de pujada a Phongsaly. A última hora es van unir una parella d’espanyols i vam formar un grup força gran.

El primer dia vam caminar unes 6 o 7 hores. En teòria era un trekking fàcil, però a partir de la segona hora ens vam endinsar dintre del bosc selvàtic i cada vegada el camí anava empitjorant. Després d’una parada per dinar i anar esquivant alguna sangonera petita que hi havia pel camí vam arribar a Nam Boun Kao, el poble d’uns 100 i pocs habitants on vam passar la nit. Com a benvinguda, el que semblava el “jefe” del poble i un amic ens van invitar a veure te, cervesa i un licor local que fan amb arròs (força potent).

Quan vam arribar el poble estava buit perquè tothom encara estava treballant al camp aprofitant les hores de sol. Quan va començar a caure el sol, vam anar a visatar el poble del costat, Boun Phieng, d’ètnia Akha.

Aquests pobles són molt rurals, la gent viu principalment del conreu i la cria d’animals, sobretot porcs, pollastres i ànecs que passegen per tot arreu. A part, les dones, que encara vesteixen amb la roba tradicional, també venen manualitats pels turistes. Aquest segon poble, més gran que l’anterior, ens va sobtar la gran quantitat de nens que hi havia, semblava que n’hi haguessin més que adults. Xerrant amb el que també semblava el patró del poble, ens va dir que ell tenia 9 fills. La majoria van a l’escola i quan són més grans poden anar a un poble més gran per continuar els estudis. En el cas de les famílies nombroses, la majoria pel què sembla, els pares decideixen que la meitat dels nens poden anar a l’escola i l’altra meitat es queden per treballar al camp poder mantenir la família.

Aquí també ens van convidar a beure el licor d’arròs i en aquests casos no es pot dir que no (al final vam tornar una mica tocats cap a l’altre poble). Després amb el guia i el jefe local vam fer una volta pel poble i vam poder veure la senzillesa de les cases (de fusta i sense aigua corrent) i un estil de vida completament diferent al què estem acostumats. Em sembla que la curiositat era recíproca entre nosaltres i la gent del poble, tot i que ja deuen estar una mica habituats als turistes amb càmares de fotos que arriben al seu poble per fer-los una visita furtiva.

Amb tot, hem pogut disfrutar del menjar local, sobretot de l’arròs enganxós (sticky rice) i d’uns paisatges genials. Disfruteu de les fotos!

En aquest entorn remot quasi sense electricitat hem fet el primer intent del projecte Multiplay , és a dir, fer servir el projector portàtil que portem amb nosaltres.Vam explicar-ho al guia i ell ho va explicar als jefes locals que van estar encantats amb la idea. Portem el projector, uns minialtaveus i una bateria externa.

… el que ens falta és una superfície on projectar. En entorns com aquest no és fàcil trobar un llençol blanc o ni tan sols una paret blanca, amb el que ens vam haver d’espavilar amb una mena de plàstic que van trobar. El resultat, a nivell tècnic, no va ser òptim ja que plàstic reflexava molta llum i no era pla del tot (amb el que no es podia enfocar tota la imatge). En qualsevol cas, com veureu a les fotos, va ser un èxit de públic i crec que els hi vam alegrar la tarda (no vam poder quedar-nos fins a la nit) amb la projecció de Cirque du Soleil. Al lloc on vam dormir també vam organitzar una sessió pels adults amb Spiderman en anglès, molt adient després de veure unes quantes aranyes pel bosc aquella mateixa tarda. A veure si podem fer més proves durant el viatge.