L’altra zona de Guilin més important, o més turística, és Longsheng, cap al nord i és conegut per les muntanyes plenes de plantacions d’arròs o terraces d’arròs.

Així que des de Xingping vam anar cap al nord. Aquesta vegada se’ns van complicar una mica les coses i ens va costar arribar allà dalt. Vam tenir problemes per trobar l’estació d’autobusos correcta perquè ni als punts d’informació ens ajudaven. Al ser una zona molt turística tothom et vol vendre els paquets turístics i és clar, són molt més cars.

Nosaltres vam anar amb el bus local i ens vam desviar per visitar una zona un mica menys turística, a Dazhai. (vam perdre l’últim bus amb el que haviem de conectar i vam haver d’agafar un taxi per l’últim trajecte de 20km)

Finalment, ja negra nit i amb l’ajuda d’un guía, vam arribar a un poblet a les muntanyes on només s’hi pot arribar a peu. Al Jian Tian Guesthouse hi havia un grup de xinesos de l’empresa Colgate fent una “reunió de vendes/activitat d’empresa” i ens van convidar a la seva taula. Els vam deixar quan ja havien begut massa cerveses.

No va ser fins l’endemà al matí (tot i que força enboirat) que vam poder apreciar on érem i vam pensar que tot l’esforç del dia anterior havia valgut la pena.

Dazhai és un parc natural on s’ha de pagar entrada per entrar (uns 8€ per persona) i els cotxes es queden fora, bàsicament perquè no hi ha carretera. Dels turons n’han fet terraces d’arròs i en aquesta zona encara hi viu la ètnia Yao, coneguda especialment per les dones que tenen una cabellera que pot arribar als dos metres (es tallen el cabell un parell de cops a la vida només), a part de la roba tradicional que porten.

Ens pensàvem que estàvem en un racó de món i per tant apartats de tota civilització, però no era del tot així. Hi havia bastants hotelets a cada vall i és clar, grups de turísites xinesos que es fan notar allà on van! I tot i estar dalt de les muntanyes molts llocs tenien internet.

Vam passar el dia pujant i baixant escales per poder apreciar les terraces d’arròs des de ben amunt i la veritat és que, quan va escampar la boira, el passatge era impressionant. Potser no és la millor època de l’any perquè començàven a segar el camp, però no deixa de sorprendre com podíen haver fet tots aquests esglaons a les muntanyes. La pluja del migdia va omplir les terrasses d’aigua i va canviar el paisatge.

Nota: algunes fotos estan retocades amb més contrast i colors més saturats.

I com a bon lloc turístic, les dones indígenes saben ben bé com va el negoci així que per cada sessió de fotos que els feies els havies de donar 2 yuans (uns 0,20 €). Nosaltres també vam ser part de l’atracció en algun moment perquè alguns xinesos ens van demanar de fer-se fotos amb nosaltres (de broma els vam demanar 2 yuans i ens anàven a pagar i tot!).

A part, aquestes dones també es treuen un sobresou carregant els paquets i maletes del turístes que arriben i no volen carregar fins dalt amb les seves bosses. Ens va impressionar veure com aquestes dones, d’uns 60 o 70 anys (suposem) pujaven i baixaven les escales com si res! Se’ls veuen unes cames ben fortes i a més sense ni una variu. Al vespre, de tornada a l’hostal, quan nosaltres ja estàvem esgotats de tot el dia, encara les vèiem per allà fent saltironets com si res! Sempre amb un somriure a la cara i cridant “hello” als turístes.

I després de tot això, cap a Vietnam! El dia ha estat realment com una gimcana: De bon matí baixar amb les motxilles per agafar el primer autobús cap a Guilin (2.5 hores). A Guilin hem caminat uns 10 minuts fins l’estació d’autobusos i just arribar hem pogut agafar el primer cap Nanning (4.5 hores). De Nanning hem agafat un bus urbà perquè ens portés a l’estació de tren (1 hora) i per fi hem pogut agafar el tren que ens ha portat fins a Hanoi, on hem arribat a les 5 del matí. Res millor que anar al llac del centre de la ciutat a veure com la gent fa exercici, buscar un lloc per dormir i descansar.