De les altures potosines vam baixar uns quants metres fins a Tupiza. Tot i que és el mateix departament, el paisatge i la gent canvia radicalment. L’ambient no és tan fred i sembla ben bé un paisatge de les pel·lícules de l’oest. Tupiza és un bon lloc per començar els tours cap al famós Salar d’Uyuni, 3 o 4 dies de recorregut amb un final ben merescut.
Tupiza
La majoria de la gent arriba a Tupiza com a punt de partida cap al Salar d’Uyuni o com a primera parada des d’Argentina. Val la pena parar uns dies a Tupiza per habituar-se a l’alçada de quasi 3000 metres.
Nosaltres, ja curats del mal d’alçada, vam decidir passar-hi un parell de dies. Suficient per veure els voltatns i organitzar el tour cap a el Salar d’Uyuni. La veritat és que val la pena si es vol descansar o per sortir a passejar, a peu o a cavall, i imaginar-te que estàs al desert.
La ciutat està envoltada de muntanyes riques en ferro i altres minerals que els donen un color vermellós impressionant. Si bé aquí també hi ha explotació minera, no és tan important com a Potosí i la ciutat viu principalment del turisme.
Com que ens va fer mandra caminar sota el sol de migdia, vam fer una excursió a cavall, ja que durant tot el viatge encara no ho havíem provat i aquí és més barat que en altres països. Amb tres hores en vam tenir prou per veure les muntanyes dels voltants (fins al Cerro del Inca) i per fer un tastet d’això d’anar a cavall… una mica cansat i amb mal de cul per qui no hi està acostumat.
Tour cap al Salar d’Uyuni
Desprès de comparar preus i ofertes, ens vam decidir per contractar el tour amb el mateix hostal on estàvem, Los Salares, perquè és una empresa familiar i petita amb menys estrangers… sobretot menys israelites, que ens els trobem per tot arreu!
L’endemà al matí marxàvem amb el conductor, Raúl, la cuinera Nelva, i la seva filla Claret d’any i mig (família al complet) i una parella d’irlandesos, el Paul i la Tammy, que venien d’Argentina i no es van preocupar massa pel mal d’alçada :)
El primer dia, només sortir de Tupiza ja semblava que estiguéssim enmig de l’estepa. Muntanyes i muntanyes amb una sola carretera i de tant en tant ens trobàvem amb altres jeeps fent el mateix tour, perquè tothom fa el mateix i acabem als mateixos llocs.
Les vistes eren espectaculars i difícil de capturar amb la càmera, així que ja sabeu ;) Tot el trajecte és un pujar i baixar muntanyes que oscil·len entre els 4000 i pico i 3000. El primer dia quasi arribem als 5000 i es nota, nomes fent quatre passes muntanya amunt ja estàvem esbufegant. També vam passar per un parell de pobles, enmig del no res, que viuen principalment de la cria de llames.
L’allotjament és d’allò més bàsic i s’ha de compartir amb la gent del grup, menys el conductor i la cuinera que tenen la seva habitació a part. Aquests allotjaments s’han fet especialment per aquests tours, així que tothom va a parar a allà mateix i fins i tot tots els grups tenen el mateix menú. Com que són àrees poc desenvolupades i enmig de les muntanyes, els recursos són escasos pel què no vam poder dutxar-nos durant els quatre dies! (crec que és el rècord de tot el viatge manman!). Sort que feia fred i no suàvem que sinó…
Cada dia ens llevàvem ben d’hora per emprendre la ruta o per veure sortir el sol, entre les 4 o les 5 i encara era ben fosc. El segon dia va ser bastant complet amb parades i visites: llacunes de colors diversos, més muntanyes, algun altre poble perdut i un de fantasma, més animalons per la carretera, i el desert de Dalí, que porta el seu nom perquè recorda als seus quadres.
Al ser zona volcànica o pels minerals que hi ha a la zona, algunes de les llacunes tenen colors curiosos com un verd turquesa fins a un vermellós. En algunes d’aquestes llacunes s’extreu borat, que serveix per fer detergent. En d’altres vam trobar-hi flamencs que hi viuen quan hi fa bon temps i a l’hivern emigren cap al nord o cap a Xile en busca de menys alçada.
Pel camí i com a parada per dinar el segon dia, hi ha una zona d’aigües termals, que no és més que una piscineta per banyar-t’hi amb la resta de turistes, però el més semblant a una dutxa per la resta del viatge, així que val la pena remullar-s’hi.
El tercer dia la tirada de cotxe és més llarga però sort que teníem a la Claret que ens entretenia al cotxe, o nosaltres l’entreteníem a ella :)
A l’arribar a Uyuni l’únic interessant és visitar el Salar d’Uyuni (es mereix un apartat sencer) i el cementiri de trens, que va ser l’última visita de tot el tour.
Un desert de sal: el Salar d’Uyuni
Uyuni és una ciutat molt lletja i pleníssima de turistes. Per sort teníem l’opció de quedar-nos a fer nit a Colchani, petit poblet amb cases de sal just a l’entrada del Salar.
Tot i no ser molt conegut el Salar d’Uyuni és el desert de sal més gran del món. Tant curiós com impressionant aquest salar és un paisatge únic que captiva a tothom per la seva personalitat. 12000km2 de sal (com tota la província de Lleida!!!) amb més de 10 metres de gruix al centre. Hi ha zones que per les pluges o per la mateixa aigua que es filtra del terra fa difícil l’accés però en d’altres parts es pot conduir i caminar perfectament.
Vam tenir l’oportunitat de veure-hi la posta que de sol que com veureu a les fotos va ser espectacular. Vam fer fotos fins l’últim raig de sol, però no patiu que hem fet una selecció :) … les millors fotos del viatge??
L’endemà ens vam llevar ben d’hora per veure sortir el sol però aquest cop no vam tenir tanta sort ja que estava bastant núvol. Després d’un bon esmorzar enmig del desert, sí que vam poder gaudir de la sal en ple dia i fer encara més fotos.
Aquí en teniu unes quantes però com en altres ocasions, recomanem molt visitar aquest lloc i poder posar els peus en aquest desert de salt.
Si la màquina no pot captar tota la bellesa dels paissatges, nosaltres tampoc podem expressar amb paraules l’admiració per tanta diversitat de formes naturals. Són especialment curiosos els efectes òptics de moltes fotos al “Salar d’Uyuni”.
Us han passat coses rares: canviar els mals de cap pel mal de cul; no poder-vos dutxar i anar a parar a llacunes que contenen borat.
Veiem que el Pulpito segueix aguantant tot el que faci falta: alçades de 4855 metres o ambients com els del Salar.