La ciutat de Potosí, a uns 4000 metres d’alçada (la segona ciutat més alta del món), és ben coneguda pel que la Pachamama, o mare terra en quechua, va concedir a aquesta regió: una muntanya plena de minerals rics com la plata. Aquesta ciutat viu a les faldilles del Cerro Rico, on es desenvolupa tota l’activitat minera, principal activitat econòmica des de fa segles. No podíem marxar d’aquí sense experimentar la vida dels miners.

Potosí

Diuen que fa més de 4 segles, un pastor va perdre una de les seves llames i es va endinsar a les muntanyes per buscar-la. A part de trobar la llama va descobrir que la muntanya tenia minerals. A partir d’aquí, va començar l’explotacio minera de Potosí fins a tal punt que es va converitr en una de les ciutats més importants i prósperes de l’època (superant Madrid o Paris per exemple) per la seva gran riquesa de plata i altres minerals que s’extreien.

Com a “bons” colonitzadors, els espanyols es van apoderar de l’explotació i sobretot de l’exportació de la plata, que arribava a la península en forma de lingots o monedes, algunes de les quals (poquetes) encara es poden apreciar a la Casa de la Moneda.

Amb la riquesa que es va generar, la ciutat va anar creixent i es poden veure alguns edificis d’estil colonial amb portalades i façanes ben hornamentades, res a veure amb les cases de totxo a vista que predominen en tota la ciutat.

Per visitar Potosí s’ha d’anar ben preparat físicament, tant per anar pujant i baixant els seus carrers com pel mal d’alçada. Fàcilment acabes cansat i amb mal de cap. Per això, i altres raons, es pot mastegar fulla de coca que es ven als mercats per uns 5 bolivianos (uns 50 cèntims d’euro). Pels qui no s’atreveixin, les farmàcies també tenen els seus remeis en forma de càpsules :)

Aquí també vam aprofitar per anar sopar amb l’Alex de Couchsurfing. Tot i que internet funciona bastant malamament a Bolívia, vam aconseguir quedar amb ell. Vam poder compartir les inquietuds d’un jove potosino, que algun dia vol sortir d’allà, però que té una visió bastant crítica del funcionament del seu país i amb molts projectes amb ment. Dóna gust poder conèixer gent com ell.

Les mines del Cerro Rico de Potosí

Com que el principal atractiu turístic de Potosí són les mines, no podien faltar els tours pels turistes. Molts hotels ofereixen excursions i sinó hi ha agències de sobra per triar. En alguns casos són ex-miners els que organitzen els tours i fan de guies, de manera que coneixen bé el terreny i fins i tot els companys a dins la mina.

Actualment, l’extracció dels minerals està organitzada en cooperatives de miners que treballen pel seu compte en diferents sectors de la muntanya. Cada dia s’extreuen unes 400 tonelades de material (que no vol dir que tot sigui aprofitable) i el preu per quilo del mineral canvia cada dia segons el mercat internacional i segons el tipus de mineral. Desprès de tants anys d’explotació la plata ja és escassa i han de recòrrer a altres minerals com el plom, l’estany o zinc, també molt demandats pel mercat internacional.

Triïs el tour que triïs, el dia comença amb un bon esmorzar i l’equipament “de seguretat”: roba, casc i llum. Després et porten al mercat dels miners, on aconsellen que compris regals pels miners tipus beguda, fulla de coca o dinamita. Tot legal i es pot comprar com qui compra una barra de pa. Després es visita una planta de processament, on es separa el mineral valuós de la resta de materials. I finalment… entrem a la mina. Dins la mina, els miners tenen el seu propi Déu ja que sota terra ningú els pot protegir. En algunes cooperatives tenen alguna representació d’aquest “déu” que li dieun “El Tío” i també veneren a la Pachamama (mare terra).

Durant 2 hores llargues sota terra vam poder experimentar (una mica) la vida dels miners. Vam caminar, i en alguns moments, arrossegar-nos pels diferents túnels en diversos nivells, fins arribar al quart, a uns 40 metres sota terra. Durant la “passejada” vam anar trobant miners, alguns només passaven de llarg i saludaven, alguns feien un descans i altres treballaven de valent, arrossegant carretes plenes d’aigua o pedres, carregant sacs, picant la paret o enretirant material del terra. Si et vols posar a la pell dels miners, els pots ajudar per adonar-te’n de com són de pesats els sacs que ells mouen com si res.

Hi ha molts canivs de temperatura entre passadís i passadís, de 20 graus vam canviar a 45 graus en un espai limitat on hi treballen 4 persones. A més a més dels gasos i la pols que ocasiona que molts d’aquests miners morin de silicosi als 50 o 60 anys tot estirant.

Una experiència única sens dubte, no recomanable segons l’estat físic o d’ànim. És un treball molt dur, però encara molts potosins o bolivians d’altres regions, vénen a les mines a buscar feina. L’explotació del Cerro és tal que li queden 20 anys de vida (estimació). Però els miners ja han localitzat una muntanya propera per continuar la seva feina.

Si us interesa el tema també podeu llegir més aquí.

Visita rural a Chutahua i Cachi Baños

Per canviar una mica d’aires, vam contactar amb la Nieves, la germana de la Siliva que treballa a Sucre amb la Fundació Equilibri. Un dels projectes de la Fundació és treballar amb una cooperativa de dones, ajudant-les a vendre els seus productes artesanals des del 2006. El productes estrella eren unes titelles de dit (diverdits) fets de llana que encara es poden trobar en algunes botigues com Abacus, Vinçon o Servei Estació.

Malauradament, la producció ha estat més gran que la demanda i el projecte està parat. Totes elles viuen del camp i es podria dir que és economia de subsistència. Podeu veure un àlbum de fotos del projecte.

La nostra visita, simplement per conèixer-les i fer-nos una idea de com era la vida al camp, va portar una mica de confusió. Elles es pensaven que veníem a oferir-los més feina, a l’estil de les titelles. Tot i que l’estat d’ànim era una mica baix, ens van invitar a un dinar amb productes de la terra, patates i faves, i fins i tot ens van obsequiar amb alguns regals, una bufanda i uns mitjons de llana fets a mà.

Sens dubte, que nosaltres també ens vam quedar amb l’estat d’ànim una mica pel terra amb l’impotència de no poder ajudar-les. Ja els vam explicar que a Espanya i Europa la cosa no està gaire fina i vam proposar que s’expandissin al mercat local. Però continuarem pensant en com ajudar-les, almenys com agraïment a la seva bona acollida. Alguna idea?! :) (si voleu comprar titelles ho podeu fer aquí)

I abans de tornar cap a Potosí, la Nieves ens va ensenyar les termes que hi ha quasi a la plaça del poble de Cachi Baños. És una zona volcànica i en diferents llocs hi ha termes on et pots banyar. Aquí no és un lloc gaire turístic, de fet érem els únics, i hi ha zones per rentar la roba i tot. La gent ve des de Potosí a rentar la roba amb aigua calenta fins aquí (una horeta i mitja de bus).

Nosatres vam fer un banyet relaxant i després de tornada a la ciutat.