Quan vam arribar a la frontera de Brasil amb Bolívia ja era massa tard i els que segellen els passaports ja no hi eren… però cap problema! Pots passar la frontera a peu i anar a fer els tràmits l’endemà al matí (amb algunes cues). Ens agrada Bolívia perquè tot va manman :)

De Puerto Quijarro a Sucre amb el “Tren de la Muerte”

La frontera Brasil-Bolívia és de les fronteres on es fa més evident el canvi de país: desapareix l’asfalt de moltes carreteres, els autobusos perden tot el confort però també són molt més econòmics, el menjar és MOLT barat, es parla un castellà molt pròxim al d’Espanya i la gent ja no és tan simpàtica com a Brasil, sinó més aviat tímids i parlen molt fluixet!

Amb els segells de Brasil i Bolívia arreglats vam anar cap a l’estació a agafar el “Tren de la Muerte” (hi ha moltes històries sobre el nom i no sabem quina és la real). El tren de tipus regional que vam agafar fa el trajecte fins a Santa Cruz, uns 600km (com Barcelona-Madrid) en unes 20 hores… molt ManMan. Abans hi havia molta demanda però la competència dels busos ha relegat el tren a una segona opció per a la majoria de bolivians que volen fer aquest trajecte. A les parades t’ofereixen de tot per les finestres (o fins i tot pugen dins al vagó). Per molt “Tren de la Muerte” la veritat és que va ser prou còmode i vam dormir una mica i tot.

Un cop a Santa Cruz vam veure que la ciutat no ens atreia prou com per fer-hi nit. Vam passar el dia al centre posant-nos al dia: tallar el cabell, canvi de diners, aconseguir una targeta SIM boliviana, e-mail, blog, etc… A la tarda vam agafar un bus força dolent (per 5,5€ no es pot demanar massa) fins a Sucre on vam arribar l’endemà al matí sense cap ensurt però amb molta son acumulada.

Sucre

Sucre és la capital constitucional de Bolívia, però La Paz té el govern i és més important a tots els efectes i això té una mica mosques a la gent de Sucre que parlen de “capital plena”. Va desenvolupar-se com una ciutat molt agradable i de descans per la gent que havia fet diners a les mines de plata de Potosí. Ara és una ciutat amb força gent rica (pels estàndars de Bolívia) i l’Evo Morales i les seves polítiques de redistribució de la riquesa no són gaire ben rebudes per aquí.

La ciutat està a “només” 2790m sobre el nivell de mar i es comença a notar el tema de l’alçada, tant en el fred a la nit com el cansament al llarg del dia.

L’encant principal rau en passejar amb la calma per la ciutat, anar anar al mercat a esmozar xocolata i pa amb formatge i també fer sucs de fruita molt barats i bons. Hi ha molts museus però només hem visitat “La Casa de la Independencia” on es va firmar l’acord per a la independència de Bolívia el 25 de maig de 1825. Curiosament l’home que ens va vendre els tiquets vestia la camiseta de la selecció espanyola…

Aquí hem conegut la Sílvia, a través del cosí de l’Anna el Jordi, i que treballa a la Fundació Equilibri. L’organització ofereix microcredits al estudiants perquè puguin finalitzar els estudis i un cop tenen feina puguin retornar el crèdit. Dónen classes d’informàtica i desenvolupen software que venen a altres organitzacions. A part, també tenen muntat un menjador i treballen amb una cooperativa de dones.Vam anar a fer un cafè plegats amb la Sílvia i ens va explicar les activitats que feien a la Fundació. Tot plegat molt interessant, sobretot en veure que tot eren treballadors locals.

A la Plaza 25 de Mayo (el centre) ens vam topar una celebració (que encara no sabem ben bé que era). Vam fer-hi un munt de fotos.

Pujllay 2012 a Tarabuco

No teníem pensat anar a Tarabuco que té un mercat molt turístic els diumenges… però ens van explicar que el tercer diumenge del mes de març es celebra el Pujllay. Es commemora la batalla de Jumbate (12 de març de 1816) en la qual la gent de Tarabuco, amb armes molt simples, van derrotar als espanyols.

La gent dels voltants va fins a Tarabuco amb les seves millors gales per participar en les celebracions que inclouen balls pels carrers i també la Pukara (una mena d’escala/altar on posen productes agrícoles).

Per acabar-ho de rematar cada any visita la festa el propi Evo Morales (el president de Bolívia), que es vesteix amb els vestits indígena tradicional i balla també. Tot un espectacle.

A Bolívia no pararies de fer fotos a tot arreu i sobretot a tothom, des de la dona del mercat a la gent que puja amb tu a l’autobús. Haureu de disculpar que publiquem tantes fotos :)