Deixar Canto de Atins no va ser fàcil. D’una banda s’hi estava molt bé i de l’altra el transport fins a Barrerinhas va ser un viatge en “autobus” 4×4 força complicat. Vam enllaçar amb un taxi compartit (280km, 3h) per arribar a Sao Luis. El lloc on volíem anar a dormir estava ple i vam haver de cercar una alternativa, Pousada da Victoria, una mica més cara (85 reais per una doble, amb un bon esmozar) però on vam estar de fàbula durant 3 nits.

Canvi de plans

La idea original de recórrer la costa nord fins a Sao Luis era seguir fins a Belem i d’allà arribar en avió a Manaus (capital de la zona amazònica) i pujar pel riu Madeira (3-4 dies) en barca fins a Porto Velho per entrar a Bolívia per la frontera nord

El problema han estat unes pluges molt fortes aprop d’on nosaltres volíem passar. Tot i que no ha arribat als mitjans de comunicació espanyols a Bolívia han tingut les pitjors inundacions dels últims 40 anys.

Evidentment no és una bona idea anar a fer el turista quan la gent s’està recuperant d’un desastre així, on l’aigua estancada genera problemes de mosquits amb dengue i on la majoria de carreteres estan sense asfaltar. Haurem de deixar aquesta part del món per un altre moment…

L’alternativa és entrar a Bolívia pel sud-est, però això implica recórrer mig Brasil (i és un pais gegant!!!). La manera més adient ha estat volar de Sao Luis a Belo Horizonte (a la regió de Minas Gerais) i d’allà en bus(23h)+bus(6h)+tren(18h) cap a Santa Cruz, Bolívia.

Sao Luis

Sao Luis és la segona ciutat més “negra” de Brasil després de Salvador de Bahía i coneguda per la seva música (reagge sobretot). És una ciutat d’una mica menys d’un milió d’habitants però quan hi arribes sembla que tingui 3 o 4 milions: molta extensió i trànsit terrible a l’hora punta.

El que els turistes venim a visitar és el centre històric, herència dels portuguesos, declarat patrimoni universal de la humanitat, i on hi ha molta arquitectura colonial i sobretot “azulejos”. Hi ha un programa de restauració “revive” per arreglar i mantenir els edificis, però en molts llocs ningú ho diria. En certa manera no els interesa acabar mai perquè així segueixen rebent diners per la rehabilitació (una mica com lo de no acabar mai la Sagrada Família). El centre és petit i molt buit amb el que dóna la sensació d’estar una mica a Port Aventura. L’únic moment en que hi ha vida al centre és al vespre en un o dos dels carrers on hi ha llocs per fer una birra i picar alguna cosa amb grups locals tocant samba, reaggae o altres ritmes negres i on els habitants de Sao Luis es posen a ballar d’una manera que fan MOLTA enveja.

Sao Luis també és coneguda per ser una ciutat no massa segura i és veritat que passejar de nit per segons quins llocs no feia gens de gràcia (a la pousada ens van dir quins carrers evitar). Per seguretat no vam treure la càmera gaire a passejar i tenim poques fotos, tot i que en cap moment hem tingut cap problema.

Al final hi hem passat més temps del que volíem per tenir un vol barat cap a Belo Horizonte. Jo diria que és una ciutat que amaga més encants però cal temps per adaptar-se i descobrir-los. Aquí també ens vam despedir del Giovanni i la Claudia, que algun dia retrobarem a Nàpols.

Belo Horizonte

El vol era barat, però era a les 3 del matí!… va ser una nit llaaaarga.

Belo Horizonte (o BH pels amics), la tercera o quarta ciutat més gran del Brasil, no és una destinació turística però si un punt de conexió important i també base per fer visites a Ouro Preto i altres atraccions de la regió de Mines Gerais. A més a més hi viu el Roberto Sant’Andre, un home molt interessant i intel·ligent amb qui vaig coincidir al viatge a Corea del Nord. Hem mantingut el contacte i hem aprofitat la visita a BH per trobar-nos amb ell.

El Roberto ens ha acollit a casa seva amb la seva dona Nádima i el seu fill Adrián.

Ha sigut interessant poder observar les diferències de la zona de Minas Gerais amb la zona nord del Brasil. Aquí està ple de muntanyes i conduir per la ciutat és tota una experiència, el menjar és molt diferent i fins i tot les maneres de fer de la gent també. Els brasilenys es sorprènen de perquè a Espanya tenim tantes tensions regionals amb un territori tan petit… i no els falta raó.

En un d’aquells girs imprevistos del viatge ens van convidar a acompanyar-los a la festa d’aniversari d’una amiga del grup de teatre de la Nádhima. L’amiga feia 75 anys i va organitzar una festa similar a un casament. La mitja d’edat de la festa era elevada i nosaltres erem els espanyols que ningú entenia molt bé com havíem arribat allà. La senyora que feia els anys i el seu marit estan plens de vitalitat, enveja sana de com han envellit. Mireu les fotos que hem trobat dels cargols del ManMan al jardí de la pousada.

Cap a Bolívia

Sense adonar-nos hem passat quasi 4 setmanes al Brasil, però cal seguir la ruta i anar cap a Bolívia. Un bus de 23 hores (fins a Campo Grande) seguit d’un altre de 6 hores (fins a Corumbá) ens han portat fins a la frontera.

Les aventures per creuar la frontera les explicarem al pròxim post :)