Buenos Aires ens va agradar molt però Argentina és un país gegant i volem explorar-ho amb una mica de profunditat. Vam volar fins a El Calafate a la Patagònia Argentina i des d’allà anirem remuntant amunt en bus en les pròximes setmanes. Hem decidit NO arribar-nos fins a Usuhaia, la ciutat més austral del planeta, ja que complicava i encaria força la remuntada.

Des de l’avió queda clar que les distàncies a la Patagònia són ENORMES i hi ha molt desert.

El Calafate és una ciutat artificial que només serveix de base per les atraccions turístiques properes. Tot i que estaríem només a l’alçada del nord d’Alemània o Dinamarca (si fossim a l’hemisferi nord) la llum del capvespre és molt especial. L’altre punt destacable són els catalans que hem trobat a tot arreu! La segona nit ens vam trobar amb en Rai (via Couchsurfing) per anar a fer unes cerveses. Ell ha arribat fa un mes a El Calafate per preparar una tour de kayaks que arrencarà la temporada vinent. L’última nit vam coincidir amb en Carlos i la Montse (pares de la Berta, una amiga de l’Anna). Ell viu temporalment a Neuquen (més al nord) i aprofitaven la visita de la Montse per fer turisme per Argentina.

L’atracció principal a visitar des del El Calafate és la gelera del Perito Moreno. Havíem visitat les geleres a Nova Zelanda no fa massa dies però són geleres enanes al costat del Perito Moreno (5km de llarg i 74 metres d’alt, unes 20 plantes o més per fer-vos una idea), és simplement ESPECTACULAR. El pitjor de tot és que és imposible de fotografiar i poder donar una idea de la gelera. Vam fer el tour més simple que permet anar a les plataformes i va resultar més que suficient. L’entreteniment principal del dia és escoltar com es va trencant el gel i de tant en tant com cauen blocs enormes al llac. No cal fer res a part d’escoltar la natura.

L’endemà ens vam llevar aviat per anar fins a El Chalten, la capital del trekking (caminades) a Argentina. El més habitual és que sigui molt difícil veure les dues muntanyes més famoses, el Cerro Fitz Roy i el Cerro Torre, però un cop més hem estat de sort i la climatologia ens ha jugat a favor. Només un dels matins va fer un vent de mil dimonis que va fer quedar-nos al hostel. A El Chalten també vam topar-nos amb catalans (fins i tot i hi ha un restaurant i un supermercat que es diu La Senyera!) i sobretot amb MOLTS israelites. Sembla que sud amèrica és el seu destí preferit després dels 3 anys de servei militar obligatori. Es mouen molt en grup i sobretot les noies semblen clons totes vestidetes amb el model “muntanya d’estiu”.

Per arribar-nos fins al destí de platja, Puerto Madryn, calia fer una bona tirada de bus (hem enllaçat 3 busos en una mica més de 24 hores). El primer tram ens va portar per un dels trajectes de carretera mítics al món: la Ruta 40. Vam fer el tram de El Chalten a Perito Moreno (ciutat) que diuen és la part més maca. La veritat és que ens esperàvem pitjor carretera i pitjor autobús, però igualment passar-se 7/8 hores pel desert de la Patagònia és tota una experiència.