Geòrgia es situa al mig d’Europa i Àsia. Per aquí han passat un munt de cultures que han deixat el seu rastre.

Es tracta d’un territori relativament petit amb gran diversitat de zones: la capital (Tbilisi), zones de muntanyes (Kazbegi, Mestia), zones de clima tropical (Batumi) i zones on un es pensa que és a Itàlia (Signagi).

El meu viatge fins allà va ser una mica accidentat. D’entrada el billtet d’avió més barat feia escala a Tel Aviv. Moltes companyies aèries havien deixat de volar-hi la setmana anterior, tot i que la situació ja era normal quan vaig volar jo. El que jo no sabia es que fer escala a Tel Aviv es mala idea per tots els temes de seguretat. Recomenació: NO FEU MAI ESCALA A TEL AVIV.

La part positiva de l’aventura a l’aeroport va ser que vaig conèixer a la Sofio Chkheidze (georgiana afincada a Itàlia) i va ser la seva familia qui em va portar fins al hostel al centre de Tbilisi al aterrar.

Per acabar-ho de remantar, a les 10:30pm (30 minuts abans del nostre aterratge), tot Georgia es va quedar sense electricitat. Per sort l’aeroport i altres serveis bàsics estan preparats amb generadors propis. Feia dècades que no passava una cosa així i la situació es va allargar un parell d’hores.

Tblisi és la capital de Geòrgia i hi viuen una mica menys d’1.5M de persones. És una ciutat tranquila, amable i fàcil de disfrutar. És el nexe principal de transports i hi vaig entrar/sortir diversos cops durant el viatge.

A la ciutat, com a tot al pais, es respira una barreja de cultures (europea, asiàtica, àrab) que fa que en tot moment vinguin al cap altres ciutats i viatges. Destaquen l'”Old Tbilisi” (encara que en algunes parts reformades ha pertut tot l’encant) i la “Holy Trinity Cathedral”, la tercera catedral ortodoxa més gran del món que es va acabar de construir al 2004.

Em vaig allotjar al M42 Hostel, una mica apartat però molt nou i amb un personal (la Ira i la Ornela)

Kazbegi, que des de fa uns anys també rep el nom de Stepantsminda, és un poblet a la zona del Caucas més pròxima a la capital. En unes 3 hores s’arriba per una carretera mig en construcció.

La primera aventura va ser trobar la casa on allotjar-me. M’ho havien arreglat des del hostel de Tbilisi i va resultar ser un “home stay” molt real, amb els seus porcs, gallines, la iaia i tot. Això si.. no gota d’anglès (i jo ni gota de georgià o rus).

Amb tot vaig estar un parell de dies fent excursions a peu i en mountain bike (fins i tot arribant a la frontera amb Rússia). Vaig poder menjar els khinkali (una mena de dumplings especialitat de la regió) i la cerveza local.

Per les restes arqueològiques trobades a la zona es considera que Geòrgia es la cuna del vi. En base a aquesta tradició la zona de Kakheti i en especial la petita ciutat de Sighnaghi són els referents del enoturisme.

Jo em vaig passar una parell de dies al guesthouse Nato & Lado on et fan sentir com un més de la familia. Amb el vi i la “chacha” locals les nits van ser força entretingudes.

El poblet, que està tot arreglat i té un aire italià interessant, és la base per anar a a fer tours a les bodegues de la zona.

Batumi era la destinació estival de molts russos quan Geòrgia era part de la Unió Soviètica. Des del 2010 ha començat una sèrie de reformes i modernitzacions que fan de Batumi un lloc força absurd (i per tant interessant). Ara està plagat de gent d’Ucrània, Armènia, Turquia i Azerbaijan entre d’altres.

Apart de l’arquitectura soprèn el clima i el paisatge que recorda molt al sud-est asiàtic: calor, humitat i tempestes tropicals cada tarda.

A Batumi vaig anar-hi amb el Kaja que organitzava una festa FACT Barcelona a Batumi amb el seu propi segell musical Minibus. Una bona oportunitat de conèixer més una altra parta de la cultura local.

Deixo també una fotos interactiva d’una de les places de Batumi al capvespre

I per acabar el tomb per Geòrgia vaig tornar al Caucas. A la zona més remota (una mica com anar a la Vall d’Aran) que rep el nom de Svaneti i amb el centre a Mestia.

Durant l’anada de Batumi cap a Mestia (sota una forta tempesta en bona part del trajecte) vaig conèixer una familia de Polònia amb la que em vaig entendre molt bé i vam acabar fent plegats les excursions per la zona (als 3 llacs i al glaciar). Les muntanyes, en alguns casos per sobres els 5000 metres, creen uns paisatges espectaculars que resulten difícils de capturar en fotografies.

L’última tarda vam acabar al museu etnogràfic (molt interessant) on hi havia unes impressionants fotos fetes per Vittorio Sella a finals del segle XIX – principis del segle XX a la regió.

Sembla que per la zona es pot esquiar… amb molts fora pistes. Potser haurem de tornar-hi de cara a l’hivern? 🙂

I que no falti la foto interactiva des de dalt dels 3 llacs 🙂