Viatjant, hem anat coneixent gent amb qui xerres una estona al bus, a la barca o acabes sopant o fent una excursió de tres dies. Els últims dies a Laos ens vam retrobar amb unes noies franceses que havíem conegut al nord,  el nostre amic taiwanès que ens va ajudar a Vientaine i el ciclista català amb qui vam acabar compartint un últim sopar a les 4000 illes. Al final sembla que tothom fa més o menys la mateixa ruta i acabes coincidint en algun tram del viatge.

Vam entrar a Cambodja amb una barreja d’emocions: tristos per deixar enrere Laos (que ens ha agradat molt!) però a la vegada amb ganes de seguir endavant i conèixer un nou país. Des de les 4000 illes, en poca estona s’arriba a la frontera i després de pagar el visat (28 USD per cap!) vam seguir unes 8 hores en bus fins a Phnom Phen.

D’entrada tot semblava força igual però sempre pots saber a quin país estàs si mires els anuncis de la cervesa local.

Arribats a Phnom Phen (abreviat PNP), la capital de Cambodja, ens hem deixat guiar per en Samnang Chum (Sam), un noi cambodjà que ens ha acollit a casa seva a travès del Couchsurfing i ens ha ensenyat una mica la vida nocturna de la ciutat.

Aquests dies a més a més es celebra el Festival de l’Aigua (Bon Om Touk), una celebració que coincideix amb la lluna plena i coneguda per les curses de barques al riu. Aquest any però, s’han suspès moltes de les activitats ja que l’any passat les massificacion de gent van acabar una estampida en un pont i van haver-hi més de 300 víctimes mortals. Tot i això, encara es respira l’ambien festiu amb molta gent, paradetes i concerts al carrer.

Vam poder celebrar el 9 de novembre, triple celebració pels cambodjans: Dia de la Independència, quan Cambodja deixa de ser colònia Francesa , 90 anys del pare del rei i 20 anys de la seva tornada al país després de l’exili durant el règim del Khmer Rojos.

La ciutat en si mateixa no ens ha captivat massa. Això sí, hem degustat bons cafès i ens hem fet el regal de menjar en algun restaurant occidental (que sempre és bastant més car que el menjar local). Apart, també hem viscut part de la vida nocturna de la ciutat entre celebracions “multitudinàries” (aquest any menys per la suspensió de les curses), una volta en barca pel riu i els bars d’ambient on vam anar a parar gràcies a en Sam :)

A destacar la moda de les dones (i alguns nens) de sortir al carrer en pijama a qualsevol hora del dia

No teníem gaire idea de la història d’aquest país, per això vam anar a visitar el Museu del Genocidi Tuol Sleng. Un lloc senzill però carregat de memòria històrica i sentiments per a molts cambotjans. El museu era l’antiga seu de seguretat a Phnom Phen creada per Pol Pot on feien totes les detencions, interrogatoris, tortures i matances després de les confessions del presos. Pol Pot va instaurar el govern amb el nom de Kamputxea Democràtica segons el qual volia instaurar el règim comunista a tot el país i eliminar tots aquells opositors a la seva idea d’Estat. El museu conserva l’estat de l’edifici tal i com ho van torbar els vietnamites quan van entrar a la ciutat i els membres del Khmer Roig van fugir, concluint així 4 anys de guerra civil i l’establiment de la República Popular de Kampuchea, el 1979.

L’edifici, que en un inici havia estat una escola de primària i secundària, parla per si sol i les fotografies de milers de cambodjans fitxats pel Khmer Roig no deixen ningú indiferent.

L’altre visita obligada és el Palau Reial. Al anar-hi el dia de la independència vam haver d’esperar que el propi rei entrés al palau un cop acabades les celebracions del matí. Una bona colla d’estudiants esperaven el pas de la comitiva, però el seu nivell d’entusiame era més aviat escàs.

L’intenció era anar cap al sud, a la platja, però com que hi ha vacances nacionals de dimecres a divendres (més el cap de setmana) està tot reservat. Hem fet un canvi de plans i anirem primer a veure els temples prop de Siem Reap.