Com sempre es diu, el temps vola i es fa estrany mirar les fotos de finals del 2009 quan vam marxar de Barcelona. Hauran estat 664 dies per l’Albert i 644 dies per l’Anna… 1 any i quasi 10 mesos a Taiwan.

En aquest blog (aquest és el post 99) hem mirat d’explicar les nostres vivències a Taiwan, amb els escrits i sobretot amb les fotos, moltes fotos. Aquí sota en teniu una selecció i sempre podeu anar a la pàgina de fotos si les voleu veure totes.

Taiwan random pics

Si haguéssim de resumir la nostra experiència a Taiwan, necessiteríem bastanta estona… però de manera breu podríem dir que Taiwan és:

“Hao re, hao chi, hao ke ai!”… o “Quina calor! Què bo! Què maco!”. Aquestes són les tres expressions més habituals entre els Taiwanesos i de fet resumeix força acuradament el país:
- Pot fer molta calor a l’estiu i amb la humitat es fa força insuportable. No hi ha altre manera d’escapar que anar als llocs amb aire acondicionat.
- Sembla que els taiwanesos estiguin sempre menjant (i de fet és veritat! ;)), però no és estrany amb la quantitat de restaurants i mercats de nit que hi ha per tot Taiwan, i la varietat de coses per tastar… començant pel famós tofu pudent!
- Finalment, tot i que Taiwan no és un lloc on la gent ve a passar les vacances, la veritat és que ofereix moltes experiències i paratges naturals de gran bellesa. Animeu-vos! :)

Apart de tot això, evidentment, el més important és la gent que hem conegut: taiwanesos, estrangers i barreges diverses…. no hauria estat el mateix sense tots ells. I també tots vosaltres que ens heu seguit al blog, compartint les nostres experiències i deixant algun comentari :) xiè xiè nimen!

Ja estem en mode compte enrere, a més a més de tota la paperassa per enviar les coses a Barcelona, tancar el compte el banc, etc…. ens estem trobant amb els amics per dir-nos “fins aviat” (i menjar alguna cosa és clar!). També farem una festa de comiat l’1 d’octubre (i afegirem les fotos de la festa a l’àlbum d’aquí sota! :) … les he posat al nou blog directament)

Els nostres últims dies a Taipei…

Last days in Taipei

I doncs… què farem ara?Tornar a Barcelona, però xino xano…. en xinès “man man”. Voleu saber-ne més?? Visiteu el nou blog! :) http://nomadscatalans.net/manman

Anna&Albert

Ha estat poc més d’un mes, però els dies han passat volant, molt intensos i plens d’experiències. Índia és molt gran, però jo m’he limitat a conèixer el poble de Koilkuntla i la seva gent. Koilkuntla és un poble rural i la majoria d’habitants viuen de l’agricultura i la ramaderia. A diferència de les grans ciutats com Delhi, i del què molta gent es pugui imaginar de l’Índia, aquí la gent no es mor de gana. Hi ha pobresa i poc desenvolupament, però al ser una zona rural i un poble relativament petit, no hi ha la misèria que hi ha a les grans urbes. Al contrari, tothom t’obra les portes de casa seva i t’invita a prendre un “chai“. Tot i ser els únics blancs del poble, i que la polícia patia més per nosaltres que per la seva pròpia gent, mai hi ha hagut cap problema, ni amb els voluntaris anteriors. Si una cosa caracteritza la gent d’aquesta zona és l’hospitalitat i la cordialitat.

India – Koilakuntla

Les regles socials continuen essent en certa manera tradicionals. Aquí també és molt notable la diferència entre les zones rurals i les ciutats. l’Índia és un país que divideix, encara, la societat per castes. Es pot dir que, com més alta és la casta més elevat és el seu estatus social i per tant tot el què comporta en el seu dia a dia. En aquesta àrea, el districte de Karnul, molts pertanyen a la casta dels “dalits“, una de les més pobres i marginades per la societat, el què vol dir poc accés a l’educació i per tant a llocs de treball qualificats.

També és molt present aquesta divisió en la relació homes i dones. A les escoles separen nens i nenes; encara són comuns els matrimonis convinguts, i amb noies ben joves que deixen els estudis per dedicar-se a la llar; dones viudes estigmatitzades socialment… Un seguit de normes socials que, tot i que ens poden semblar injustes i retrògades, s’han d’acceptar i respectar si es vol conviure amb una societat i una cultura diferent a la nostra.

Parella de recent casats. Ella té 16 anys, i ja veieu la cara de felicitat…

Tot i que ja sabia que anava a una zona rural, una de les coses que em va impressionar més és la sorpresa o admiració d’alguns en veure gent blanca. Hi havia pobles on no havien vist mai gent blanca i venien corrent a tocar-te i agafar-te de les mans. No parlem de quan treus una càmara de fer fotos… tots s’hi posen ben sèrios i després es riuen d’ells mateixos en veure la foto a l’instant. Ah! i també vam sortir al diari local diverses vegades :)

Internat de nenes Nandyal

Fent de cooperant
Bé, molts ja coneixeu la meva vocació de cooperant i un any més no m’he pogut estar de marxar i anar a ajudar en algun projecte de cooperació internacional. Aquest cop he estat amb l’organització Haribala que treballa principalment amb apadrinaments de nens i nenes de Koilkuntla i pobles dels voltants. Si voleu saber més coses dels apadrinaments, podeu consultar la seva pàgina web (que aviat actualitzaran), i si voleu conèixer el dia a dia de Koilkuntla, mireu el blog.

Actualment hi ha quasi 400 nens apadrinats, axiò vol dir que poden anar a l’escola, se’ls paga la matrícula i el material, i si han d’anar al metge se’ls cobreix les despeses. Gràcies a aquestes ajudes, tots aquests nens reben educació que, en altres circumstàncies es quedarien a casa cuidant dels familiars o treballant al camp o en l’ofici familiar.

Aquest any per fi, l’organització ha pogut inaugurar un centre d’acollida pels nens. Els que presenten casos més complicats, la majoria són orfes de pares, poden entrar a viure al centre. Ara ja hi ha uns 20 nens, i per les tardes s’omple de molts més que vénen a jugar i a fer classes de repàs.

A part, s’intenten organitzar activitats alternatives i jocs en que participin tots els nens, ja siguin apadrinats o no, com per exemple una festa d’aniversari multitudinària cada mes.

India – Centre d’acollida pels nens i nenes

El projecte
A part de les tasqes diàries d’anar a l’escola, fer els deures, neteja de les habitacions i espais compartits…, els nens són els protagonistes de diversos projectes que es duen a terme simultàniament. El mes d’agost ha coincidit ser un mes molt actiu, ja que en un moment vam arribar a ser 10 voluntaris. Cada volutari ha aportat la seva part realitzant un projecte amb els nens o relacionat amb el centre. Des de pintar les parets de l’edifici, fins a controlar les obres, fer activitats audiovisuals amb els nens o classes de dansa.

Amb l’Elisa, fotògrafa de veritat, i un parell de companys més, vam fer un projecte de fotos. Gràcies a la donació de càmeres de segona mà vam poder fer classes de fotografia amb els nens i altres activitats. La veritat és que no va caldre ensenyar-los gaire cosa, van agafar les càmeres com si ho haguessin fet tota la vida!! Per grups, tots els nens del centre van fer diverses sessions amb les càmeres en llocs diferents, van aprendre a fer fotos amb trípodes i a fer servir el temporitzador. Per concloure el projecte vam organitzar un concurs de fotos en el què cadascú va escollir la seva foto i entre ells van fer les votacions de les 3 millors fotos.

Aquí teniu un vídeo fet per l’Elisa amb les fotos seleccionades per ells:

Una mica de turisme
Índia té molts racons i llocs per visitar i jo no em vaig estar de visitar una de les 7 meravelles del món: el Taj Mahal. Ja sé que és la cosa més turística de l’Índia, però no vaig poder resistir d’anar-hi, ja que seria com anar a Barcelona i no veure la Sagrada Família.

És un lloc molt turístic, sí, amb molts turistes i molta seguretat, però de fet hi havia més visitants nacionals que estrangers. És clar, no és d’extranyar amb les 750 rúpies que fan pagar pels turistes internacionals (uns 12€) en comparació amb les 20 rúpies que paguen ells (uns 30 cèntims d’euro). A part, els blancs també formàvem part de l’escenari i de tant en tant també ens feien fotos, a vegades ja sense ni preguntar com si fos una pedra més del complex.

En fi, un d’aquests llocs que fins que no hi ets no saps què pensar-ne i la veritat és que estar allà davant i conèixer una mica la seva història impressiona.

Aquí teniu encara més fotos del mausoleu, però amb el pulpito! ;)

Turisme exprés

Nota: falten comentaris a les fotos! Aviat sortiran.

“Great Leader” Kim Il Sung, “Dear Leader” Kim Jong Il i Kim Jong Suk

Un dels aspectes més particulars de la visita a la DPRK és veure de primera mà l’estimació al “Great Leader” Kim Il Sung i al “Dear Leader” Kim Jong Il per part del poble nord coreà.

Com que es pot trobar fàcilment a internet no us detallaré tota la vida dels dos homes, però una breu biografia per situar-vos:
- Kim Il Sung(1912-1994) és qui després d’emigrar a la Xina de ben petit va tornar a Corea per fer fora als Japonesos de Korea l’any 1945 amb un exèrcit de guerrilles. Va fundar els Workers Party of Korea el mateix any 45. Després va liderar l’exèrcit durant la guerra de Corea 5 anys més tard, del 1950 al 1953. (nota: la versió nord coreana no menciona la participació dels EEUU l’any 1945 amb les bombes nuclears al Japó, atribueix l’inici de la guerra de Corea als americans i omet la participació dels Xinesos a la guerra de Corea). Va morir als 82 anys d’un sobtat atac de cor i va ser nomenat president etern de Corea del Nord.
- Kim Jong Il (1942), segons la versió oficial, va neixer en una cabanya a les fredes muntanyes del nord. La seva mare, Kim Jong Suk, va morir l’any 1949 quan donava a llum a una criatura i es va convertir així en màrtir de la revolució i model de dona per als nord-coreans. Sempre segons la versió oficial, Kim Jong Il va ser educat pels militars com un soldat i es va involucrar en política des de ben jove. Des de meitats dels anys 60 ja va formar part del comitè central del partit. Com que Kim Il Sung és el president etern, a Kim Jong Il no se’l considera el president del pais.

El primer que cal veure és que la majoria d’imatges, estatues, frases pronunciades i pins són de Kim Il Sung. Kim Jong Il sembla ser que és més tímid i ha rebutjat en diverses ocasions la construció d’estatues seves. L’estimació cap als liders és l’estimació a una figura paterna i fins i tot tenen les seves propies varietats de flors, la Kimilsungia i la Kimjongilia.

Al cap de 5 dies d’estar a la DPRK t’acostumes a les imatges i la veritat és que no els hi fas gaire cas (les filtres). En podeu veure un petit recull.

Great Leader and Dear Leader

Kim Jong Il és omnipresent als mitjans de comunicació: és la persona que té les idees, les porta a la pràctica i està al costat del poble a tot arreu i en tot moment. En la cultura asiàtica els líders funcionen a base de donar exemple i fer les coses ells mateixos. La idea d’un lider “igual” i al costat del poble també és molt important en una societat comunista on tothom és igual.

Aquesta presència a tot arreu ha fet que a internet hagin sorgit grups from Kim Jong Il looking at things

En totes les visites que feiem, els guies del lloc sempre t’indiquen que el recorregut que seguim és el mateix que va fer el lider quan va visitar el lloc. Al entrar tot sovint hi ha un cartell amb les visites que ha fet el lider al lloc i algun mural amb les seves paraules. Sovint el lider (que sap sobre TOTS els temes) dóna consells de com gestionar la fàbrica, l’escola, la granja, etc. A la foto veieu que Kim Il Sung va fer-hi 6 visites i Kim Jong Il 3 visites. Al mural la frase que va dir sobre aquest lloc en concret.

De visita obligada és també el Kumsusan Memorial Palace (el mausoleu de Kim Il Sung). És el palau on ell vivia i treballava on hi ha el cadàver momificat de Kim Il Sung. Està del tot prohibit portar la càmara de fotos a dintre i només es poden fer fotos al pati. Cal anar-hi ben mudat.

Kumsusan Palace (Kim Il Sungs Maousoleum)

Un altre lloc destacat és la International Friendship Exhibition (a unes 3 hores de Pyongyang), un museu on es guarden i s’exposen regals fets als liders per governants i persones d’arreu del món. Més de 225.000 regals a Kim Il Sung i 66.000 a Kim Jong Il. Les noies basques van portar una txapela donada per la Korean Friendship Association al Pais Basc, tardarà uns 2 anys a ser catalogada i exposada.

Hi ha regals de Ceaucescu, Muammar al-Gaddafi, Fidel Castro (un cocodril molt famós), del Michael Jordan (donat per la Madeleine Albright) o una limusina antibales donada per Stalin. A la part espanyola hi ha regals de Santiago Carrillo (un Quijote amb un Sancho Panza) i un puny amb una rosa per part dels socialites (de l’any 1978).

Per un nord-coreà que no ha sortit mai del pais li pot donar la sensació que el món sencer estima als seus liders, amb el que el museu assoleix el seu principal objectiu.

International Friendship Exhibition

En general diria que l’estimació o adoració a Kim Il Sung, Kim Jong Il i fins i tot Kim Jong Suk té moltes similituds amb una veneració religiosa (i evidentment no sóc el primer en dir-ho). Sense anar més lluny algunes escenes de la visita del Papa a Madrid oferien el mateix tipus de comportament. La diferència rau en que els nord-coreans no tenen accés a altre informació i de ben petits són educats en les qualitats quasi sobre humanes dels seus liders amb el que acaben creient cegament sense capacitat de crítica.

Art i propaganda

També vam visitar alguns tallers artístics i vam veure art de propaganda pel carrer. L’art en general és molt tradicional i no hi ha art abstracte. La propaganda resulta estranyament atractiva des d’un punt de vista estètic. Em vaig comprar un petit quadre (segur que a l’Anna no li agrada :))

DPRK art

DPRK propaganda posters

Més molesta era la “propaganda mòbil” que cada matí (excepte al cap de setmana) ens despertava a les 7 del matí davant del hotel amb missatges per animar-nos a llevar-nos i ajudar a la DPRK.

Els “Children Palace” i similars

Per continuar amb els temes artístics, ja el primer dia a la tarda ens van portar a una guarderia (els tours normals crec que no hi van), però deixem que la nena es presenti per ella mateixa:

Vam visitar diverses aules (amb els seus retrats dels liders) on ens van deleitar amb espectacles variats

En un tour a la DPRK et porten a veure un o diversos dels “Children Palace”, que és on els nens van després de les classes a aprendre a ballar, tocar instruments, fer taekwondo, nedar, etc. És un show per turistes i en alguns moments resulta poc creible (per exemple uns nens que dibuixaven uns objectes, molt clarament aquelles nens no havien dibuixat allò i no simplement feien veure que dibuixaven). Pel que vaig poder intuir no crec que hi hagi molta llibertat creativa sinó que s’evalua en funció de la capacitat de copiar certs patrons…

DPRK Children Palace and alike

La DMZ i la JSA

Un dels últims dies ens vam portar fins al Panmunjom, que és on hi ha la Zona Desmilitaritzada(DMZ) i la Joint Security Area(JSA). La visita des de la part nord és molt més relaxada que des de la part sud (vam anar-hi amb l’Anna per Sant Jordi d’aquest mateix any). Algun dels guies reconeixien que es tracta d’un teatre sense més i que no té cap utilitat pràctica. Per acabar ens van portar a l’edifici on es va firmar l’armistici de la guerra de Corea l’any 1953.

DPRK Joint Security Area

Si no l’heu vista, us recomano la pel·lícula Joint Security Area. És una producció de Corea del Sud però es focalitza sobretot en la part més humana dels soldats i en la voluntat d’aconseguir la reunificació de les dues corees encara que sigui saltant-se alguns dels suposats odis entre nord i sud.

Una de les coses on tots ens nord-coreans semblaven estar d’acord és en la voluntat de reunificar-se amb Corea del Sud i en el sentiment de que són un poble partit en dos. En cap moment hi havia un odi ferotge contra el sud (als qui consideren uns titelles dels ocupants americans). El president actual de Corea del Sud ha tirat enrere acords històrics aconseguits per l´últim president i les relacions entre nord i sud s’han refredat. L´últim president de Corea del Sud es va suicidar al Maig del 2009 degut a escàndols de corrupció (tirant-se per un barranc mentre passejava per la muntanya), però des del nord ens van assegurar que havia estat assassinat per les seves polítiques en favor de la unificació.

I la part geek :)

Ens van portar a veure una biblioteca digital amb aules digitals, projectors i wifi per tot arreu (sense internet però). Una de les coses que vaig aprendre allà és que a Corea del Nord han desenvolupat la seva propia versió de Linux que es diu Red Star (té el kernel del Linux i parts del KDE). De fet, al no alliberar el codi font estan trencant la llicència de Linux (i en són conscients)…

D’altra banda a molts ordinadors (al control de passaports de l’aeroport per exemple) fan servir Windows XP. Al preguntar sobre les llicències del software em van comentar que l’estat confisca el software (se suposo que en compren una còpia, però potser ni això) i el posa a disposició de tots els ciutadans ja que pertany a l’estat des del moment de la confiscació.

Tota aquesta pirateria i incomplement de llicències de codi obert em va fer pensar sobre l’alta moral de la societat que ens havien comentat, però està clar que en un pais comunista la “propietat” intelectual no pot estar gaire protegida.

A tall de curiositat, la majoria d’ordinadors moderns que vaig poder veure eren de la marca HP i en general molta de la tecnologia més moderna del pais venia d’Italia, serà que el Berlusconi es porta bé amb el Kim Jong Il? :)

Altres fotos

En 10 dies hem tingut temps de visitar i veure moltes més coses però no val la pena entrar a detallar-ho tot, així que per acabar he fet un àlbum “cul de sac” amb imatges variades sobre Corea del Nord.

DPRK Miscelaneous

Conclusions

Com en moltes ocasions quan més aprens sobre alguna cosa més dubtes tens.

Des d’un prisma positiu es pot dir que és una societat que funciona prou bé i on no hi ha riquesa però tampoc pobresa extrema (els últims anys han aconseguit millorar força la situació respecte als primers anys del segle XXI). En molts països capitalistes la gent pot tenir una vida més dura i complicada que no pas a Corea del Nord. Tenen poc però sembla que ho disfruten. Molta gent insatisfeta amb les polítiques ultraliberals o simplement aquells qui anyoren l’època comunista poden trobar un petit cel a la DPRK.

A la DPRK el problema està en que per protegir aquesta bombolla comunista els dirigents del pais i del partit limiten l’accés a l’informació sobre la resta del món, i en la meva opinió, això invalida qualsevol possible bondat del sistema. Un cop tallen l’accés de l’informació exterior fabriquen els seus propis missatges per educar a una població dòcil, submisa i passiva. No crec que la falta de creativitat i iniciativa sigui favorable per a l’economia del pais. A més a més la manera de transmetre els missatges és extremadament dramàtica (el tò de veu, les imatges, etc.) i crec que resulta poc creible per exagerat.

Un cop veus com els mitjans manipulen a la població ets capaç de ser més crític amb el teu propi escenari, on tot i tenir varietat de mitjans i llibertat d’expressió la “corrent d’opinió” acceptable i acceptada és força estreta (glorificació del diner, el poder econòmic i el creixement econòmic sense fi). Els individus o grups amb propostes diferents són etiquetats com a minoritaris o radicals sense entrar a evaluar si alguna de les idees podrien realment millorar la societat en general. Jo crec que la nostra societat capitalista està en una fase de canvi i en breu veurem com la necessitat de creixement constant és una tonteria (ens esclavitza com a pais i com a individus) i com el diner (el concepte del diner no és més que una invenció humana) es modificarà per poder repartir millor tota la riquesa existent.

Tornant al tema de Corea del Nord, hi ha les “coses rares” que veus o et passen quan estas allà i que fa que al cap d’uns dies comencis a veure fantasmes on potser no n’hi ha:

• En general, tenen un obsessió per pensar malament sobre qualsevol cosa que facis o diguis. Tots els estrangers són potencials espies o periodistes encoberts en busca d’una imatge negativa per projectar una mala imatge de la DPRK a l’exterior i afavorir els interessos americans. Ells es justifiquen per les nombroses experiències prèvies (diuen que en un molt alt %) de gent que semblava tenir bones intencions ha acabat escrivint o dient coses terribles sobre la DPRK. Jo crec que el fet de que et mirin amb ulls “negatius” potencia que vulguis fer alguna cosa (ni que sigui per donar-los la raó).
• Jo crec que els hi vaig caure més o menys en gràcia però alguns companys del grup van haver d’ensenyar les fotos que havien fet i els hi van preguntar si eren periodistes.
• Segons ens van comentar, la propia CIA i els serveis d’inteligència de Corea del Sud reconeixen que no tenen ni idea de que passa dins de Corea del Nord. L’única manera d’infiltrar espies es a través de les ONGs que treballen sobre el terreny però els tenen controlats de ben d’aprop i amb els moviments restringits.
• S’intenta presentar també una imatge d’un pais perfecte i que per aquest mateix resulta poc creible (nens que fan veure que dibuixen, la falta de gent amb deficiències físiques o mentals, etc.). En algun moment tens la sensació d’estar dins el “Show de Truman” on tothom al teu voltant són actors. Al tenir els moviments limitats encara potencia més aquesta sensació de que algunes coses no són reals sinó que estan preparades perquè tu estàs allà. Presentar una imatge menys ideal i més pròxima a la realitat crec que afavoriria a una millor percepció sobre la DPRK a l’exterior.
• I per rematar-ho hi ha “mentides” (o com a mínim a mi m’ho van semblar) que es mantenen al llarg dels anys i l´únic que fan és minar la credibilitat de la resta de coses que visites. L’exemple més conegut és el famós “mur de formigó”. L’Alejandro ens va explicar que l’aniriem a visitar després de visitar la DMZ/JSA i que és un mur gegant de formigó que divideix les 2 corees. No és visible des del sud ja que hi han posat terra i arbres com si fos una muntanya i els EEUU han negat sempre la seva existència. Com passa amb tots els tours la visita es cancel·la a l´últim moment. En el nostre cas unes plujes molt fortes havien fet impracticable la petita carretera que porta fins al mur. El problema és que el guia ho va dir de manera mecànica i que la senyora rusa que ha estat 3 cops a Corea del Nord no ha aconseguit mai veure el mur. A la web de la KFA defensen l’existència del mur però de manera poc creible (per a mi). Si no lo veo no lo creo…. i lamentablement això em fa dubtar de moltes altres coses.

Un dels companys de viatge i jo teniem prevista la tornada a Beijing en tren (24 hores) però des del primer moment ja ens van dir que no seria possible i hauriem de tornar amb avió. Un cop vam arribar a Beijing vam veure que el mateix matí que nosaltres haviem d’agafar el tren Kim Jong Il havia sortit (en tren blindat) cap a Russia per anar a fer negocis.

Crec que va ser un encert fer la visita amb la KFA i poder parlar amb l’Alejandro en català i castellà per obtenir la visió oficial de la DPRK però des d’un punt de vista i educació similar a la pròpia. Suposo que anar amb un guía coreà ofereix una experiència més radical (en el missatge) i limitada (en els àmbits de discussió).

Per saber-ne més

Si heu estat capaços de llegir tot el que he escrit teniu la meva visió, però us recomano ampliar-ho amb reportatges i webs.

• El famós video d’Afers Exteriors. Un reportatge ben fet i neutre. En català.
• Corea del nord: la gran il·lusió, de 30 minuts també a TV3.
• Friends of Kim, en 8 parts de 10 minuts al YouTube. Força balancejat i molt recomenable.
• Welcome to North Korea, guanyador de l’Emmy al millor documental l’any 2001. Presenta un pais molt més pobre del que jo vaig veure però aquells anys van ser molt complicats
• A State of Mind, documental de la BBC sobre noies que participen als Mass Games
• Amaras al lider sobre todas las cosas, de Cuatro. Una mica sensacionalista i poc rigurós en alguns aspectes. L’Alejandro ho critica amb duresa al seu blog.
• North Korea by Monkeetime, un reporatge una mica estrany i buscant la provocació a vegades exagerada. D’altra banda parla força de l’història i la cultura.
• Un blog molt interessant sobre l’economia a Corea del Nord
• Una completa guia de viatge
• La web de la KFA
• L’agència de notícies oficial, Naenara

Arirang

Si algún cop heu mirat coses de Corea del Nord (DPRK) fora de les notícies de la TV segur que us heu topat amb imatges de l’Arirang.

L’Arirang és una representació artístisca on participen més de 100.000 persones (a terra i a les grades). És l’activitat humana coordinada més gran del món i és IMPRESIONANT. Com no podia ser menys a Corea del Nord, es celebra a l’estadi més gran del món (150.000 espectadors de capacitat) als afores de Pyongyang. Les dates varien una mica cada any (però acostuma a ser de l’Agost al Setembre/Octubre) i es fa un parell de cops per setmana ens van dir.

Aquí teniu també una foto panoràmica, us recomano veure-la a pantalla complerta. Podeu fer zoom per veure una mica els estudiants

Es va començar a fer una certa promoció als turistes des del 2004-2005, ja que el pais necessita divisa estrangera per importar productes.

La part més especial són els nens de les diverses escoles que s’aseuen a les grades de davant amb unes capertes amb cartolines de colors i les van girant de manera coordinada. Tenen uns directors a la part baixa de les grades i també hi ha altaveus que els hi marquen el ritme. Simplement impossible de fer en cap altre país del món. Podeu veure els noms de les escoles a la foto i l’escalfament en forma de “barres de colors” al video.

I l’escalfament

Durant la ceremònia hi ha diversos “actes” que escenifiquen diversos passatges de la historia de Corea del Nord, de la vida de Kim Il Sung o valors nord-coreans en general. Vaig tenir la sort de seure al costat de l’Alejandro durant la representació i en base als seus comentaris he posat peus de foto per explicar-ho una mica. Disfriteu de les fotos i els videos (els 2 videos del final estan en alta definició si voleu)

Arirang 2011

Un pais de caminaries, car-pooling i transport públic

Al cap d’un parell de dies a Pyongyang i rodalies donant voltes amb el minibus una de les imatges més particulars és veure que la majoria de gent va a peu (o en bici en alguns casos). En general molta d’aquesta gent porta o arrosega alguna mena de càrrega (bossa, bidó, caixa, fardell, etc.)

DPRK People carrying stuff

Això és el resultat de que la gent no pot comprar cotxes sino que hi ha un sistema de “car pooling” amb els cotxes que pertanyen a l’estat (en la seva inmensa majoria). Quan necessites un cotxe (per un motiu prou justificat suposo, desconec els detalls) pots tenir accés a un cotxes durant un període de temps i després el tornes. Hi ha gran varietat de cotxes (però molts Mercedes, per la fiabilitat i perquè els mecànics els coneixen bé) i suposo que hi ha restriccions d’alguna mena en qui pot accedir a quin cotxe.

El color de la matrícula diferencia els tipus de cotxes:

- Blanc: pertany a l’estat
- Negre: pertany a l’exèrcit
- Blau: pertany a organismes internacionals
- Vermell: pertany a empreses privades estrangeres
- Groc: (no ens vaig veure cap), vehicle privat otorgat com a regal per part del govern (esportites d’èlit i similar)

Per moure la gent per la ciutat cal complementar tot això amb transport públic. Hi ha una mica de tot (busos, trolebusos, tramvies i també hi ha metro) i des de vehicles ben nous o molt molt antics (peces de museu) també. En general hi havia forces cues a les parades i els busos es veien molt plens(les rutes més cèntriques sobretot), amb el que sembla que el sistema està infradimensionat per a les necessitats de la ciutat.

DPRK Transportation

També hi ha taxis! (que pertanyen a l’estat clar). No els pots parar al carrer sino que els has de demanar amb antel·lació.
Als turistes ens porten en minbusos moderns (als turistes xinos en busos grans)

El metro a Pyongyang

El metro de Pyongyang és el més profund del món (155 m sota terra) i està pensat com a refugi contra atacs aèris (a l’entrada hi ha unes portes de ferro molt gruixudes). Anar amb metro forma part de tots els tours. Els convoys són comprats de 2na mà a Alemània (tenen la foto del Kim Il Sung i el Kim Jon Il a cada un) i la decoració de les estacions és tot un espectacle.

Les males llengües diuen que només hi ha 2 estacions (la majoria de tours només van entre 2 estacions) i que els passatgers són de fet actors. Nosaltres vam recórrer 6 estacions (així que n’hi ha més de 2) i la gent estava força acollonida del grup d’estrangers i anaven cap a altres parts del convoy. Va ser un dels primers moments on vam podem interactuar una mica amb la gent nordcoreana, en general tendeixen a ignorar-te i no els hi fa massa o gens de gràcia que els hi facis fotos. El Mark va aconseguir que una senyora gran li toques els pèls del braç (és força pelut) i la dóna no parava de riure.

Pyongyang metro

Arquitectura a Pyongyang i la DPRK

Queda clar al poc d’arribar que la DPRK és “lo más”: l’estadi més gran del món on es fa l’actuació coordinada més gran del món, l’arc de triomf més gran del món, el monolit més alt del món, el “children palace” més gran del món, l’hotel més alt del món (ara no estic segur amb el Burj Dubai, en qualsevol cas l’hotel està sempre present a Pyongyang), etc. Avingudes, museus, plaçes, monuments…. tot plegat és gegant i fet per impresionar al visitant i també al qui viu allà. Durant les visites als diversos monuments i edificis hi ha una obessió quasi malatissa en informar-te sobre les dimensions exactes de tot (tot sovint té un significat simbòlic com 75m de llarg pel 75 aniversari de Kim Il Sun, 50 metres de diametre pel 50 aniversari del partir, etc… però d’altres vegades és simplement “gran”). Un altre detall a destacar és que amb poques excepcions aquests monuments no tenen trets asiàtics destacables.

Els edificis en general també segueixen el disseny soviètic i n’hi ha d’antics i decadents i també de moderns i amb un disseny més actual. Si no fos pels rètols molts d’aquests edificis podrien ser a l’Alemania Oriental o l’Unió Soviètica. A les zones rurals/granjes s’estila més la casa individual.

DPRK Architecture

Un detall que potser heu observat en alguna de le fotos és que hi ha botigues (però pertanyen totes a l’estat). Com que no hi ha publicitat ni màrqueting les botigues són molt funcionals i em va cridar l’atenció el joc d’icones que feien servir per identificar-se (una mica com al Zelda o algun altre joc de rol)

DPRK Shops

En la meva modesta opinió jo crec que hi ha massa esforç en obres faraòniques d’utilitat limitada (més allà de la demostració de força) quan hi ha altres ámbits on aquesta mà d’obra i diners podrien ser més ben utilitzats.

La televisió

Al hotel teniem TV i es rebien un parell de canals, la programació era bàsicament sobre notícies (tot i que en vaig veure poques), festes arrel d’inauguracions d’obres (una pressa), telenoveles amb miners com a protagonistes i algun programa de caire militar. Un dia hi havia noticies esportives internacionals, amb resum de partit del barça inclós. Us deixo algunes fotos i videos (l´últim vídeo és el final de la programació)

Com que resulta una destinació particular (ja veieu que el Google Maps no en sap massa cosa, tot i que és un problema polític més que no pas tècnic) i diversos dels amics han mostrat interès per saber sobre l’experiència faré un relat detallat, però per no fer un post massa llarg dividiré l’explicació en 2 o 3 posts que publicaré els pròxims dies.

A Corea del Nord NO s’hi pot anar en plan motxilero sino que només s’hi pot anar amb un viatge organtizat. Segons diverses fonts sembla que al voltant d’uns 1,200 estrangers (2/3 xinesos) visiten DPRK cada any. Hi ha diverses agencies de viatge amb les que poder contractar el tour però jo vaig optar per apuntar-me al viatge organitzat per la Korean Friendship Associaton (KFA), presidida pel mediàtic Alejandro Cao de Benos de Les y Pérez, amb el convenciment de poder tenir una visió més complerta del país.

La KFA és una missió especial del govern de la DPRK a l’estranger amb moltes atribucions i responsabilitats (una mena de ministeri d’asumptes exteriors però amb més flexibilitat d’acció) i la gent que s’apunta al viatge és considerada amiga de la DPRK (no un turista regular com en altres agències). Us recamno una passejada per la web i el fòrum.

Tot comença a Beijing

El punt de sortida i finalització del viatge era Beijing. Vaig anar-hi amb un parell de dies d’antel·lació. Al ser una ciutat on ja he fet el turista em vaig limitar a caminar una mica i anar a passejar pels parcs que són una delícia a l’estiu. L’Emma (una amiga de l’Anna que viu ara a Beijing) es va cuidar de que no em faltés de res i em va ensenyar el Beijing més “local”. Mil gràcies!!!

Beijing 2011

La trobada amb la KFA era a les 8 del matí del dia 10 d’Agost a un hotel de Beijing. Va ser el primer cop que em vaig trobar amb els companys de viatge i la sensació era similar a les gales inaugurals del Gran Hermano. Hi havia una barreja important de nacionalitats i motivacions per anar a la DPRK. L’Alejandro ens va explicar una mica el planing, ens va avisar que la DPRK està de fet encara en guerra tot i haver firmat un armistici, i va introduir-nos algunes de les restriccions que tindriem a la DPRK .A arrel d’alguna pregunta vam fins i tot disfrutar d’alguna dissertació sobre com la Xina actual (capitalista amb una estructura comunista) és el pitjor de totes les solucions. La cosa prometia doncs.

Nota: els únics noms reals són els de l’Alejandro i el Bjornar que són personalitats públiques i conegudes. A la resta de companys els hi he posat un nom fitici per respectar la seva intimitat.

• Alejandro i el Bjornar són el president i el “deputy” de la KFA, per tant els organitzadors i responsables del viatge.
• D’origen rus la Nadia (vivint a Irlanda del Nord. Aquest era el seu 3r viatge i és membre de la KFA) i al Vladimir (vivint a França, membre de la KFA i molt motivat amb tot el tema militar)
• Un dels companys més particulars era el Mark, director de cine que vol ser capaç de donar una visió positiva de la DPRK. El Mark és nord-irlandès però ara viu ben al nord de Noruega (i ha viatjat per mig món)
• Al Andrzej de Polònia el motiva explorar possibles relacions comercials amb algunes de les empreses nord coreanes.
• Fernando és un brasiler (n’hi ha molt pocs que visitin DPRK) que treballa a la borsa però a la vegada té molt interès en totes les idees socialistes/comunistes i lleugerament anti-americà. Després del viatge encara no he entès com ho casa tot plegat però en qualsevol cas una persona intel·ligent i viatjada.
• I com no… dues noies basques, l’Arantza i la Idoia, també amb molta experiència de donar voltes pel món (una d’elles ara viu a cavall entre Bilbao i el nord del Pakistan).

La primera sopresa va ser el visat. Normalment els turistes reben una “tourist card” separat del passaport, com aquest:



Suposo que al anar amb la KFA i ser considerats més que turistes normals, a nosaltres ens van posar un visat real al passaport (veurem si això porta problemes en futurs viatges a segons quins països com USA)



Viatge cap a Pyongyang i primeres impressions

L’endemà avió (Tupolev molt nou de Koryo Airlines) i cap a Pyongyang falta gent.

DPRK Beijing to Pyongyang

A l’aeroport et segellen i guarden el mòbil fins que surtis del país. A la DPRK hi ha mòbils (la tecnologia la proporciona Orascom d’Egipte) però ens van dir que funcionen amb una encriptació diferent (???). En qualsevol cas els mòbils no són omnipresents i sembla que només gent amb certes responsabilitats pot tenir-hi accés (els nostres guies tenien mòbils moderns i els feien servir bastant)

Al ser un tour organitzat tot estava planitificat al detall (quan tingui un escàner a mà afegiré el .pdf aquí). Ja ens van alertar que la burocràcia és tan complicada a la DPRK que fins i tot algú com l’Alejandro (de 3r rang en la jerarquia total del país) no pot fer canvis d’última hora (una extensió de 2 dies d’una visa pot requerir 10 dies de tràmits). Aquesta super burocràcia no crec que afavoreixi el dinamisme del pais en general i pot fer que molta gent deixi d’intentar fer coses només per la burocràcia amb la s’han d’enfrontar. D’altra banda hi ha gent que es sent comfortable amb processos ben definits encara que siguin llargs i en molts passos.

Des del primer moment està clar que estarem controlats de ben aprop i no podrem ni anar a pixar sols (cosa que en algun moment va passar literalment). Un cop t’expliquen la política del país es pot entendre aquesta obsessió pel control però d’entrada resulta estrany. Com qualsevol altre grup que visita la DPRK, en tot moment teniem 2 guies amb nosaltres. Alguns companys van patir un marcatge més fort que el vaig tenir jo però si que sembla que tot el que passa/fas/dius queda registrat d’alguna manera.

El primer trajecte en bus de l’aeroport al hotel permet veure una ciutat “espartana”, poc asiàtica, força verda (parcs, marges del riu, etc.) i dominada en tot moment per l’Hotel Ryugyong (no acabat del tot encara)



La majoria de turistes van al Koryo Hotel (gent de negocis sobretot) o al Yangkagdo Hotel (molt aïllat, per tenir als turistes més controlats). A nosaltres ens van posar a un hotel més local i cèntric (Haegbansan Hotel). Res espectacular però correcte i funcional.

DPRK Haebangsan Hotel

A l’hotel no hi ha internet (de fet no n’hi ha enlloc) i fer trucades a l’estranger resulta molt car (per 3 minuts amb espanya i 2 minuts amb xina vaig pagar 9,4€)

No pots sortir de l’hotel (més enllà de l’esplanada de davant) sense guía, amb el que tens el moviments restringits (la justificació oficial és que és per la teva propia seguretat).

Breu introducció a la DPRK

El que tothom “sap” és que la DPRK és comunista, “del eje del mal” i molt aïllat de la resta del món. Per voluntat pròpia NO em vaig informar en accés sobre la DPRK abans d’anar-hi i així poder tenir la ment oberta per asaborir tota l’experiència sense expectatives concretes, prejudicis previs o detalls històrics segons la versió no nord-coreana. Ha resultat un viatge molt interessant en diversos aspectes i crec que la digestió de tot plegat serà lenta.

• Viatge en l’espai: Corea és a Àsia (tot i que l’arquitectura enganya força i en molts moments ho pots dubtar). Crec que viure un any i mig a Àsia m’ha permès entendre millor alguns dels valors i actituds de la gent de la DPRK, com el fet de que el grup és més important que la persona (comú en moltes cultures asiàtiques).
• Viatge en el temps: Tot sovint semblava estar als anys 80, tant amb els seus aspectes limitadors (tecnologia o disseny) com en aspectes més positius (poc estrés, nens jugant al carrer fins tard i saber disfrutar del que es té encara que no sigui molt)
• Viatge mental: Aquest potser ha estat el més complicat. D’una banda intentar entendre com s’organitza un pais comunista i aïllat del món i com pensa la gent que hi viu (o l’estima). D’altra banda veure com ets control·lat en tot moment i tot el que fas s’evalua des d’una perspectiva negativa. En 10 dies no es pot aconseguir una valoració complerta però si que es pot rascar una mica la superfície.

Per tal d’entendre la DPRK el primer dia vam visitar la casa del naixement de Kim Il Sung. La casa resulta més aviat poc creible però es un bon punt iniciàtic i tots els turistes i la gran majoria de nord-coreans la visiten.

DPRK Kim Il Sung house

Kim Il Sung(1912 – 1994) es presenta com un infant superdotat i que en l’edat adulta es va convertir en el pare de la DPRK. En la versió nord-coreana és l’heroi que amb un exèrcit de guerrilles va expulsar als Japonesos de Corea l’any 1945 i més tard va liderar també la guerra de Corea fins a la firma de l’armistici. Altres fonts posen en dubte molts dels detalls de la versió oficial.



El 15 d’abril de 2012 farà 100 anys del naixement de Kim Il Sung. L’hotel Ryugyong s’inaugurarà (algunes plantes), barris de Pyongyang s’estant renovant o construint, diverses infrastructures civils s’enllestiran i hi haurà la “parade” militar més gran mai vista a la DPRK.

El mateix dia vam anar a un museu sobre tecnologia nord-coreana. El més interessant va ser entendre que la DPRK és un país ric en minerals (però certes materies les consideren estratègiques i no les exporten). Fan servir els minerals per a tot, fins i tot per fer fibres. Per contra són molt pobres en terra cultivable (17% del territori) i amb un clima poc amigable gran part de l’any pel que pateixen regularment problemes per alimentar la població i necessiten importar menjar.

També tenen problemes per generar energia (tot i que estan apunt d’inaugurar una pressa i diuen que també miren al tema de les energies renovables). La famosa història de la tecnología nuclear (ara mateix descontinuada) forma part de la generació d’energia (versió oficial).

Per l’aïllament i el bloqueig han optimitzat molts processos i per exemple els neumatics els reciclen tan com poden ja que sinó els han d’importar.

L’objectiu final és poder produir el 99% de les necessitats generals de la DPRK localment i reduïr les importacions al 1% (encara falta per arribar a aquest estadi)

La industria en els països comunistes és un orgull nacional i es pot veure tot sovint a la TV, propaganda, etc. En els països occidentals resulta més estrany veure informació sobre l’activitat industrial més bàsica del país.



Ja que hi ha molta des/informació (i tot sovint malintencionada), uns quants “quick facts” sobre DPRK basats en la informació oficial rebuda durant el viatge i observacions personals. Us ho podeu prendre com a contrapunt a les altres informacions i la veritat estarà més o menys al mig.

• És un pais comunista d’uns 24 milions d’habitants amb el que l’estat propociona casa, educació, atenció mèdica, roba, cupons per menjar i et troba feina. No hi ha paro.
• Treballen de dilluns a dijous unes 8-9 hores. El divendres es dedica a treball voluntari (entec que és treballar en alguna altre cosa), la meitat del dissabte a l’estudi i la resta és temps lliure. Tenen 2 setmanes de vacances a l’any. La veritat és que no es veu gent estressada o corrent a la DPRK.
• L’organització i els objectius de producció els marca l’estat en funció de les necessitats de la DPRK. En teoría això permet limitar la sobreproducció de coses que no es necessiten. Aquesta planificació central sempre ha estat un punt de debat en els sistemes comunistes.
• Ens van comentar que el salari oscila entre 3000-8000 wons (20€ – 60€ amb un canvi 150 Won = 1€) i és la gent amb la feina més dura (granjers, miners, etc.) els qui reben el salari més elevat. Els treballadors d’oficina reben un salari menor. Amb el salari poden comprar menjar, roba, llibres, etc. addicionals. Fonts com la Wikipedia parlen d’un salari de 2€ al mes però també he llegit 1000€ l’any… dificil de saber
• Hi ha bancs però només pels estalvis. No es pot demanar un crèdit i endeutar-se massa (només per un casament o similar i per pocs diners). Amb la crisi del deute actual això no no poder-se endeutar potser no és una mala idea.
• No hi ha publicitat (però la veritat és que no es troba a faltar). L´única publicitat que vaig veure va ser a la botiga d’import-export nacional on es presentaven productes locals a empreses estrangeres.
• Hi ha botigues però totes pertanyen a l’estat. Moltes de les botigues les porten gent gran que hi viu aprop i això els permet fer vida amb el barri. Ho explicaré més endevant.
• Es pot anar amb bicicleta i les noies poden portar pantalons (algún articulista va dir que no??)
• Els texans (jeans) no estan permesos, per ser americans
• El fet de tenir 2 guíes al grup no és per evitar que els estrangers subornin a un guía sino per permetre relleus quan calgui (ja que el guía no està amb la seva família sinó amb el grup de turistes, és a dir, dorm al hotel i no a casa seva). Suposo que també permet capturar més informació sobre les activitats dels participants.
• Ens comenten que la societat té una moral molt estricta en el comportament públic però poca inferència en els aspectes privats com l’orientació sexual.
• Hi ha poca polícia ja que “tothom és un polícia” (i es denunciaràn comportaments o actituds incorrectes). Suposo que és incòmode ser denunciat per un conciutadà…
• És un país ultra-segur i quasi no hi ha càmeres de vigilancia, però sempre hi ha algú que et vigila :)
• A la ciutat, fora d’algunes rotondes, hi ha poc transit i això combinat amb grans avingudes dóna molta sensació de desert. Fora de la ciutat el trànsit és ínfim i les carreteres molt sobredimensionades. La versió oficial respon que les carreteres estan pensades per a la guerra (moure columnes de tancs i poder-hi aterrar/enlairar avions)
• La gent nordcoreana riu, fa esport, balla als parcs (després de beure una mica), etc…. en general gent normal i corrent… almenys des d’un punt de vista extern.

Hi ha dues idees principals que inspiren als nord-coreans i cal tenir-les presents al visitar el pais, el Juche i el Songun. La meva explicació serà breu i incompleta però podeu buscar altres fonts a internet si hi teniu interès.
El Juche
El Juche s’ha definit com l’aplicació del Marxisme-Leninisme al context nord-coreà i es tracta de tenir la capacitat d’actuar de manera independent sense interferències externes (el bloqueig internacional no els deixa molta més opció en qualsevol cas). A Espanya hi ha el Partido Juche en España.

A Pyongyang hi ha una gran torre de 170 metres (Torre Juche) d’alçada erigida en honor a Kim Il Sung pel seu 70è aniversari. Veureu també l’emblema del Partit dels Treballadors de Corea amb un treballador, un pagès i un intelectual.

DPRK Juche Tower

Songun
El Songun és més fàcil de resumir: L’exercit primer o l’exercit és el més important, entès no només en un sentit de defensa sinó també com a motor ejectuor dels conceptes de la revolució. A la DPRK parlen de l’era del Songun per referir-se a l’era actual.

A diferència dels exèrcits a altres llocs del món, l’exercit de la DPRK és un exèrcit que serveix com a mà d’obra per a molts construccions i obres en general. Per això sempre apareixen a la propaganda i a la TV al costat dels obrers. Sembla una bona idea fer servir l’estructura existent de l’exercit per a motius civils… altres països en podrien aprendre de la DPRK (almenys en aquest aspecte)

Disposen d’un milió de soldats (tot i “tothom es considera un soldat i està disposat a morir pel pais”) i uns quants (<10 sembla?) caps nuclears. Si són atacats poden enviar els mísils amb caps nuclears a Corea del Sud i Japó en pocs minuts). És tracta principalment d'una funció disuasòria per evitar inferències estrangeres en com DPRK tracta els seus asumptes interns i per ara sembla que ho han aconseguit.

En diverses ocasions durant el viatge es va sentir que sense un exèrcit no pots defensar les teves idees/política (algú fins i tot es va oferir a ajudar a Catalunya si calia). Jo sóc poc amant del tema militar però si que és cert que occident només ataca a països militarment debilitats i sense amics al consell general de la ONU, com Líbia que poc després de que el Gadafi va “entregar les armes” (per ser acceptat com un amic a occident) s'ha vist interferida per les potències occidentals (a arrel de la primavera àrab, que fins a cert punt serveix d'excusa més que de raó última). Sense un exèrcit i armament potent probablement la DPRK no exisitiria a dia d'avui.

El pin a la solapa

Una de les imatges característiques de la DPRK és que tothom va amb un pin amb els colors de la bandera del país i una imatge de Kim Il Sun o Kim Jong Il (poc habitual).



És un regal de l’estat als ciutadans (quan fan 21 anys si no recordo malament) i després per mèrits i servei al país es poden aconseguir pins de major rang (tot i que les versions d’això no coincidien entre els diversos guies). Als estrangers que col·laboren amb la DPRK se’ls dona un pin de fons blanc. Segons ells mateixos, l’Alejandro i el Bjornar són les 2 úniques excepcions ja que ells tenen el pin amb fons vermell i de major rang possible degut a la seva responsabilitat a la KFA. Els coreans que ho veien no ho acababen d’entendre i els estaven molt encuriosit de saber com havien aconseguit el pin.

DPRK pins

Nota: A la Xina o l eBay es poden aconseguir reproduccions però clar, sense el valor simbòlic.

Nota: Les pròximes parts del viatge tindrán més fotos i menys texte! :) primer us havia d’explicar una mica aquest pais.

]]> http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?feed=rss2&p=2990 9 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2970 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2970#comments Sun, 07 Aug 2011 10:09:08 +0000 Albert http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2970 En general els orientals prefereixen fer les coses en grup més que no pas de manera individual

Vida: Occident vs. Orient

Quan es va en metro amunt i avall a Taipei és molt normal veure grups de joves ballant en alguns dels racons que hi ha en els corredors subterranis.

Ballen sobretot pel fet social i per divertir-se, però cada any s’organitza la “Taipei Metro Dancing Competition” amb premis valorats en 440,000 TWD! (uns 10,000 Euros).

La competició accepta equips de 3 a 8 persones i hi ha dues categories: joves (des de 12 anys fins a estudiants d’institut) i adults (universitaris en endevant).

Em vaig acostar a veure les semifinals que eren aquest cap de setmana a l’estació de Jiannan del MRT, força entretingut!

Us en podeu fer una idea amb les fotos i els videos

Taipei Metro Street Dance Competition 2011

… i després de tot aquest cansament … vacances! :)


]]> http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?feed=rss2&p=2970 1 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2905 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2905#comments Tue, 02 Aug 2011 15:39:29 +0000 Albert http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2905 Arreu del món als espanyols ens coneixen per l’accent que tenim parlant anglès i com “espanyolitzem” els noms (persones, grups musicals, topònims, etc.) que arriben a ser incomprensibles per algú que no parla castellà o català.

No us sorprendrà saber que els xinesos fan el mateix… i resulta força complicat saber de qui o què et volen parlar. Fan servir els sons xinesos per aproximar-se la pronunciació anglesa de la paraula.

Amb l’ajuda de la Lei Shiah (una companya de feina a ADB) us he preparat un seguit d’audios on podeu mirar d’encertar que està intentant dir-vos! :) … n’hi ha de fàcils i també alguns de molt complicats.

Feu click al Play per escoltar l’audio i llavors teniu la solució oculta a sota. Feu click i la podreu veure. Sort!

Països i ciutats

Un país i una ciutat

Espanya i Barcelona
Dos països, per amèrica però cap avall

Brasil i Mèxic




Polítics d’arreu

Fàcil, fàcil


Zapatero
Seguim a Europa, una parella ben coneguda

Sarkozy i Carla Bruni
Una mica més al nord

Angel Merkel
No és tan fàcil com sembla

Michele Obama
Fàcil. Un ex- força conegut

Bill Clinton




Actors de cinema

Fàcil. Americà.


Leonardo Di Caprio
Actriu espanyola a Hollywood

Penelope Cruz
Té detractors i admiradors. Americà

Tom Cruise
Complicat. Congnom com una marca de cotxe

Harrison Ford

De Hong Kong


Bruce Lee (en xinès Xiao Long Lee, o petit drac Lee)



Com us ha anat? :)

]]> http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?feed=rss2&p=2905 5 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2853 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2853#comments Thu, 21 Jul 2011 09:29:54 +0000 Anna http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2853 Doncs sí, Àsia és el continent més gran del món en quant a superfície, però tampoc es queda curt amb els seus 4.000 milions d’habitants. Per sort, nosaltres hem anat a parar al cor d’Àsia, tal i com diuen els taiwanesos.


Gràcies a això, durant aquest any i mig que portem a Taiwan hem pogut viatjar i descobrir altres racons d’aquest immens continent. I és que des d’Europa tenim una imatge bastant homogènia d’aquest continent i ens fem una idea general de com deu ser la seva gent i la seva cultura. La veritat però, és que cada país és ben diferent dels altres i pel què hem pogut apreciar fins ara, cadascú té les seves particularitats que el fan especial.

Bé, és per això i molt més que aquest any hem decidit amb l’Albert dividir les nostres forces i anar explorar cadascú per la seva banda una regió diferent d’Àsia. Sabeu on anirà el pultpito aquest cop?!




Doncs vindrà amb mi cap a Koilakuntla, un poblet petit al sud-est de l’Índia, a l’estat d’Andhra Pradesh. Allà hi estaré durant tot el mes d’agost i una mica més per cooperar en els projectes que duu a terme l’organització HARIBALA. La seva tasca principal és l’apadrinament de nens i nenes d’aquest poble i dels voltants, perquè tots ells puguin anar a l’escola, tenir menjar i roba adequats, i en definitiva per poder veure’ls a tots amb un somriure a la cara.


Fa poc, es van acabar les obres del centre on viuran els nens i un equip de tres artistes va donar-hi el toc personal del projecte. Aquí podeu veure algunes imatges del procés i el resultat final: Bhanu Project. Ara ja hi ha els primers nens vivint al centre, i cada dia s’organitzen activitats per ells i pels que vénen del poble a seguir classes d’anglès i altres activitats.



Amb l’ajuda dels treballadors i dels voluntaris, cada dia el centre va prenent forma i els nens estableixen una rutina plena de tasques i activitats lúdiques. A més a més, tots el voluntaris hi van amb ganes de fer moltes coses, així que serà un estiu molt productiu: hi haurà un projecte de fotos fetes pels nens, vídeos, balls i molt més. A finals del mes d’agost s’espera poder inaugurar el centre de manera oficial amb una festa ben grossa!

Podeu anar seguint tot el procès i les activitats que s’hi fan al blog de l’organització (no us perdeu les fotos!): HARIBALA ONG.

I l’Albert… on anirà?!

]]> http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?feed=rss2&p=2853 4 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2829 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2829#comments Sun, 10 Jul 2011 16:54:50 +0000 Albert http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2829 Encara que Taiwan és un país extremadament segur (en especial quan es compara amb certes zones de Barcelona…) hi ha una obsessió a tot arreu amb la seguretat (valles amb protecció, barres a les finestres, etc.) i amb les càmeres de seguretat en particular (per TOT arreu).


L’últim gadget en temes de seguretat és l’anomenada “càmera amb caixa negra” pels cotxes. Tot va començar amb els taxis però ara hi ha molts cotxes particulars que també porten aquestes càmeres instal·lades. Què és doncs una “camera amb caixa negra”? Alguna cosa com això:



Els models més complerts porten dues càmeres (dintre i fora, o dues a fora davant/darrere), un angle de visió de fins a 140º, gravació en targetes de memòria SD, visió nocturna, vídeo en alta resolució, GPS integrat i software especialitzat pel PC. Simplement impressionant.

Hi ha molta varietat de models i preus. Podeu donar un cop d’ull a aquesta web de Taiwan. Els preus arrenquen en 1000 TWD (uns 25 Euros al canvi actual).



Així doncs… de què serveixen aquestes càmeres?

• Protegir als conductors de possibles robatoris o conducta inapropiada dels passatgers. No crec que faci massa falta a Taiwan però de ben segur pot ser útil a altres parts del món
• Vigilar com condueix el taxista i els cotxes del seu voltant. Qualsevol pot trobar-se involucrat en un accident i tenir una gravació del què ha passat pot ser molt útil.

El major problema és la privacitat, en especial quan es grava a l’interior del vehicle. Encara no he vist cap taxi que indiqui (amb alguna engaxina o avís) que a l’interior s’està gravant. Suposo que és qüestió de temps fins que algú es queixi prou.

Un efecte col·lateral de totes aquestes càmeres és que els canals de notícies van plens d’exemples de mala conducció i accidents. Els resulta molt fàcil tenir imatges de quasi qualsevol cosa ja que sempre hi ha alguna càmera pels voltants. En podeu veure alguns exemples.

Conducció temeraria a les notícies




Accidents de trànsit a les notícies

Accidents al YouTube pujats pels propis usuaris

Aquest video és particularment interessant ja que podeu veure com els taiwanesos (i xinesos en general) es comporten desrpés d’un accident:

• No tenen cap pressa o demostren interès en ajudar a la persona que ha patit l’accident. Aquesta és una diferència cultural molt important amb occident: en general dins la cultura xinesa tu només et preocupes de la gent del teu cercle (familiars i amics), la resta de la gent (aquells a qui no coneixes) es poden ignorar per complet (mentre no et molestin a tu mateix o la gent del teu cercle)
• Un segon punt important és que a Taiwan s’ha d’esperar que arribi la policia al lloc dels fets i no es pot tocar res (a Espanya normalment apartem el cotxe per deixar passar el trànsit)
]]> http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?feed=rss2&p=2829 1 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2796 http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2796#comments Thu, 30 Jun 2011 16:10:59 +0000 Albert http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?p=2796 Aquest any no viatjo massa per feina però fa un parell de setmanes em va tocar anar al Broadcast Asia a Singapore. En un post anterior ja vaig explicar el que penso de Singapore (no m’entusiasme massa) i, no us preocupeu que no us avorriré amb temes de feina :)

A Singapore sembla que la crisi no els afecta massa, només cal mirar aquest article d’AsiaRed: “Los singapureses pueden presumir de tener más millonarios que Suiza y que las monarquías del Golfo Pérsico.” (el 15,5% de la població són millonaris!)

Tota aquesta gent amb tants diners s’ho han de passar bé d’alguna manera en un país amb tantes lleis i restriccions. Fa pocs anys el govern de Singapore va pemetre que es comencés a construir el Marina Bay Sands, que ha acabat essent el casino-hotel més car del món amb un cost d’uns S$8 billons (o uns USD $6.4 billons). La inauguració oficial va ser el 17 de Febrer d’aquest mateix any (tot i que des de meitats de l’any passat s’havia obert parcialment). Un cop acabat tota el Marina Bay Sands (a l’esquerra de la foto) la bahía de Singapore es veu així: (feu click per veure la imatge en gran en una altre finestra)




Maco eh? :)

La part més especial del Marina Bay Sands és l’Sky Park (aquesta cosa a la planta 57 que uneix els 3 edificis). L’estructura és gegant, per fer-se’n una idea, és més llarga que la torre Eiffel estirada. Hi ha un parc, bars, discoteques i una de les piscines més impressionants del món… a més a més d’una vista inmillorable de la resta de Singapore.

Per pujar fins a dalt cal pagar, S$20 per un adult, o pots anar-hi gratis si ets client de l’hotel. Vaig tenir sort de trobar-me amb un amic que dormia al hotel i em va colar al Sky Park sense pagar :)

No tenia cap càmera de fotos, amb el que he hagut d’agafar algunes imatges d’internet.







Construir el Marina Bay Sands va ser molt complicat. A l’avió de tornada a Taipei van posar-nos un programa de TV que explica com ho van fer. Aquí en teniu la promo (2 min) :)


Si voleu veure el programa sencer (uns 60 minuts i en anglès), us he preparat un playlist al YouTube.


I quin és el secret per fer de tot això un negoci viable? :) … és el Singapore Casino! En un país tan regulat el joc i les aposte eren ilegals abans de l’obertura d’aquest casino. De fet els habitants de Singapore (i els estrangers residents) han de pagar S$100 per entrar. El govern vol minimitzar els problemes amb les joc i les apostes amb la població local però està ben content de que els turistes hi vagin a perdre diners (és gratis entrar al casino amb un passaport estranger). Em vaig animar a passejar-hi uns 30 minuts. No m’agrada jugar/apostar i si ho combinem amb un cert coneixament matemàtic/estadístic fa que els casinos no m’agradin massa. De fet em mig deprimeixo quan entro als casinos i veig la quantitat de diners malgastats al casino i que podrien ser molt útils a altres llocs. Comparat amb altres casinos que he visitat, El Singapore Casino està ple de jocs molt simples per a jugadors amb poca experiència.



Als asiàtics ELS ENCANTA apostar i Singapore (amb només dos casinos!) superarà a Las Vegas en el ranking de zones de joc al món:: #1-Macau, #2-Singapore,#3-Las Vegas. Singapore va tenir uns ingressos de US$5.1 billons al 2010 i espera arribar als US$6.4 billons aquest 2011 (així que els promotors de Marina Bay Sands recuperaran l’inversió en pocs anys). A tall de curiositat, a Macau van ingressar US$23.5 billons al 2010.

No hi ha més apostes!

]]> http://nomadscatalans.net/fetataiwan/?feed=rss2&p=2796 1